La involució de les espècies, ara per ara, polítiques

A Guatemala hi haurà qui cregui que Catalunya és un d’aquests països africans desopilatius inventats per Evelyn Waugh com a escenari d’algunes de les seves obres més hilarants, Ismailía, a ‘Noticia bomba’, i Azania, a ‘Merienda de negros’, país aquest últim, per exemple, on regna Seth, «tirà dels mars i llicenciat a Oxford». Si no han tingut ocasió, valen la pena. La cosa és que a Guatemala hi ha un diari amb el mateix nom que aquest que ara tenen a les seves mans i de disseny bastant semblant. És una sort. De matinada aquí, el trànsit a la versió digital d’EL PERIÓDICO registra un lleuger ‘boing’, un lleu repunt d’audiència. És mitja tarda a l’Amèrica Central. Els que entenen d’això ho atribueixen, doncs, a una confusió, però no s’ha de descartar que els guatemalencs segueixin amb voracitat seriòfila les aventures de Quim Torra com si de Kiefer Sutherland a ‘Sucesor designado’ (Netflix) es tractés. Benvinguts a la cinquena entrega de ‘molt en sèrie’, on, a veure què passa, fins i tot es diran renecs.

‘Sucesor designado’ no és, que quedi ben clar, per a sommeliers del tast de sèries. Va néixer originalment a l’ABC nord-americana amb un èxit d’audiència inesperat. Quan més endavant va flaquejar, Netflix la va acollir sota el seu paraigua, per veure si repetia l’abracadabra de ‘La casa de papel’, que per televisió va passar sense enlluernar i, en canvi, empaquetada i servida de pagament, va donar la volta al món amb èxit en totes les seves escales.

El primer capítol és la repera. Pren com a punt de partida una figura política real des de temps de la guerra freda. Abans del Discurs de l’Estat de la Unió al Capitoli, el gabinet presidencial, davant del temor que un atac brutal i precís escapci el poder als Estats Units, elegeix al, de vegades, més mindundi integrant de la cadena de comandament i l’aparta a un lloc segur per si passa alguna cosa. Dan Glickman, secretari d’Estat d’Agricultura, aquí va un cas autèntic, va ser el 1997 el ‘designated survivor’ de Bill Clinton durant unes hores. Custodiat pel servei secret, va passar el dia a Nova York. Finalitzat el discurs, va desdenyar tornar a Washington amb els agents. Volia aprofitar per visitar la seva filla a Manhattan. Es va posar a ploure amb ganes. En menys de mitja hora va passar de tenir a mà el maletí nuclear a no poder parar ni un taxi.

A Sutherland, a la sèrie, li passa el que mai ha passat en la realitat. Al paper deTom Kirkman, secretari de Vivenda i Desenvolupament Urbà a punt de ser cessat per la Casa Blanca pel seu gal·linaci vol polític, acaba sent president dels Estats Units després d’un atemptat. És el pitjor en el pitjor moment. Com Torra.

El febrer de 1965, James Reston director de ‘The New York Times’ i un far que mai s’apagarà per als qui creuen que el periodisme mai ha d’estar al servei de la propaganda, va publicar una columna memorable sobre la guerra del Vietnam, conflicte bèl·lic que Lyndon B. Johnson, amb un parell, negava que existís. A tot estirar admetia «una escalada» o l’existència de «mesures de represàlia». Reston va trencar el silenci. «Ha arribat el moment dir les coses pel seu nom», va escriure a la seva columna setmanal. Allò era una guerra i punt.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Doncs això. Ha arribat el moment de donar la raó a paios com el periodistaGuillem Martínez, el predictor del procés. A la independència de Catalunya fa anys que no li falten llevadores. Fins i tot hi va haver un moment en què es va programar una cesària, el 27 d’octubre del 2017, a la sala de parts del Parlament, que va acabar com va acabar. Martínezno només ha sigut dels que sempre ha afirmat que l’embaràs era psicològic, sinó que ha patentat a més una interessant teoria política, la que d’un temps ençà la cúpula dels partits i les institucions es decideix contravenint les lliçons de Darwin, per selecció natural negativa. Sobreviuen els menys dotats, ja sigui a llevant o a ponent, no sigui que a l’altre costat de la barricadaPedro Sánchez,Pablo Casado,Albert Rivera... no es donin per al·ludits. Cal dir les coses pel seu nom. La selecció negativa governa el país.

Postdata per als lectors d’ultramar. Torra, sense intervenir eleccions, va ser el ‘successor designat’ de Carles Puigdemont i Puigdemont, també sense passar per les urnes abans d’esbojarradament  subministrar-li l’epidural a la politíca catalana, ho va serd’Artur Mas. Mas(aquest sí que amb victòries electorals a la motxilla) ho va ser al seu dia deJordi Pujol, però llavors no hi havia internet i, amics guatemalencs, aquests episodis de la monarquia convergent us els heu perdut.