Olga Viza: «Vaig passar un mes sopant truita de gambes»

Uns quants, sí. Fins i tot he estat parlant amb Antonio Rebollo. 

Jo era molt petit i no en tinc cap record. ¿M’he d’estirar molt els cabells? 

[Riu] També podríem parlar del concert dels Stones l’any 82 en el Vicente Calderón. Les coses que valen la pena tant de bo haver-les viscut, és clar. És veritat que la gent que ho va viure ho va disfrutar. Era una il·lusió col·lectiva, probablement un dels últims actes d’il·lusió col·lectiva. Era un projecte de bon rotllo de moltíssima gent. Va ser molt maco. El carrer era una revetlla i, només per això, ja estava bé, t’agradessin o no els esports. 

¿Que cada cinc anys es recordin aquells dies indica la magnitud del que va ser o que la nostàlgia és un motor molt potent?

Hi deu haver qui tingui nostàlgia, hi deu haver qui digui que hem de valorar allò que va quedar tan i tan bé. Parlem d’un moment sense mòbils, sense xarxes... ¡El record és net! Malgrat que hi va haver opinions de tota mena, com és lògic, no està bombardejat com ho estaria ara. Mirar enrere té un component nostàlgic lògic, però és una manera de remarcar que aquesta ciutat va fer una cosa extraordinària. Ara, no ens hem de quedar aquí, eh, això va ser un punt d’inflexió per a moltíssimes coses. Va ser un punt d’inici cap a una altra modernitat. I ho vam fer entre tots, no només els que corrien, els que sortíem a la tele o els polítics des de la llotja, ho va fer la gent del carrer, la ciutadania. 

¿Hi ha alguna cosa que amb el temps, la perspectiva, vegi diferent? 

No hi ha gaires coses que sobrevivien al pas del temps. La imatge general d’això continua sent molt valuosa. I hi ha coses que no s’han superat, amb referència a la història de l’olimpisme. Jo vaig trigar anys a veure la cerimònia d’inauguració. I cada vegada que la veig li trobo un defecte. 

¿Conserva alguna cosa d’aquells dies, alguna llibreta, fotografia...?

¡No, i ara! Res, res... Fa 10 anys vaig coincidir amb Mariscal al seu taller i li vaig dir: ‘et pots creure que jo no tinc un Cobi...’ I me’n va donar un que tenia per allà i me’l va firmar. El que conservo és una cosa prèvia als Jocs. Vaig ser a prop dels preparatius de la cerimònia, i em van donar un casset, que després vaig passar a cedé, amb totes les músiques de l’acte perquè les anés escoltant i acostumant-me. Me’l posava cada dia de camí a la feina. I això ho guardo com un tresor.  

¿Quins sentiments defineixen aquell estiu del 92?

Baixava al quiosc cada dia a comprar els diaris. I la gent es comunicava d’una altra manera. «Bon dia», «¿com va?», «¡bona sort!». El bon rotllo al carrer és el record més poderós que tinc. Sí que recordo que cada dia, quan acabàvem, a la una de la matinada, anàvem amb Matías [Prats] a sopar i em vaig passar un mes sopant truita de gambes...

¡¿Truita de gambes?!

 Acabàvem tard i anàvem a un restaurant del carrer Lleida que encara ens donava menjar. I cada dia menjava una amanida i una truita de gambes.  

Vostè ha viscut com han canviat els mitjans i també la manera en què es relacionen amb els esportistes. ¿Com veu aquesta evolució? 

Abans, tenies una agenda, parlaves amb els personatges i els deies: ‘veuen a la tele que volem entrevistar-te’. Ara, el personatge et diu: ‘per mi d’acord, però truca al club, al representant...’ Has d’anar obrint una serra fins que arribes al personatge. Però en aquells dies era tot fàcil, tothom estava a favor d’obra. Teníem un gran plató i cada nit arribava algú amb una medalla, un diploma o amb una història. Hi venien tots, això era el somni d’una nit d’estiu. Amb medalla o sense, tothom tenia una història. 

¿Era complicat no amarar-se de l’emoció dels atletes? 

Era molt fàcil. El fotut era oblidar-te de detalls, era pura improvisació. Tu feies una escaleta, però el guió el feien els esportistes. Quan et ve amb una medalla d’or Fermín Cacho li dius: «¡Bona nit, Fermín! Explica». I estava fet. Quan venien contents era molt fàcil, els tocaves i ja parlaven. 

¿És el moment professional més especial de la seva carrera?

He de dir que sí perquè el vaig viure com a ciutadana de Barcelona i com a professional. I des del moment en què Samaranch va dir ‘a la ville de...’. Formes part d’una multitud gegant que està preparant un projecte. Però he fet moltes altres coses que també se m’han quedat tatuades. Però el més especial, sí.  

L’olimpisme és, a diferència del futbol, un terreny en què apareixen i sobresurten les periodistes esportives. 

Un oasi, sí. Però l’explicació és molt fàcil: és un lloc poliesportiu. Jo vinc de la cultura poliesportiva, vaig començar en el programa ‘Polideportivo’ i ‘Estadio 2’, que dirigia Martí Perarnau i que amb un grup de gent jove vam fer una cosa molt moderna. Allà hi havia tios i ties, era un programa en què no hi havia aquesta diferenciació. Jugàvem tots amb la mateixa pilota. Vinc d’aquesta cultura i la preservo. És veritat que el futbol ha sigut la gran pel·lícula setmanal de la tele i estava molt copada pels homes, però si hi havia una transmissió de gimnàstica o natació podia sortir la veu d’una dona. El protagonisme el tenia qui el tenia. El periodisme esportiu va viure una eclosió que va fer que moltes dones volguessin dedicar-s’hi, i això té molt a veure també amb Barcelona-92. 

I, per a l’esport espanyol, ¿què van suposar els Jocs?

Una llei, un mètode, uns centres de preparació, beques per als atletes... Per primera vegada es podien començar a preparar de la mateixa manera que ho feien en altres països on l’esport estava molt més estructurat. Va deixar de ser una cosa en què tan sols triomfaven talentosos individuals com Nieto, Seve, Santana... I els triomfs de després tenen la gènesi a Barcelona-92. 

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

¿Com veuria la possibilitat d’organitzar uns nous Jocs i quin paper hi podria tenir l’experiència del 92? 

Els hauríem d’agafar com a referència, es va fer bé en tots els aspectes. Si es torna a jugar, amb aquesta referència, ho hauríem de fer molt millor. Potser no aconseguiríem 22 medalles, però tindríem l’experiència per fer-ho molt bé. D’aquí s’han après moltes coses, la col·laboració publicoprivada... Per primera vegada això va funcionar. Faríem el que toqués... però, si fa il·lusió, ¿per què no?