A la Vila

La metàfora del georgià espavilat

Georgi Natroshvili va arribar de Tbilisi per cobrir els Jocs de les repúbliques exsoviètiques i aquí es va quedar

EL PERIÓDICO va comptar amb un espia a la Vila Olímpica que descobria les cròniques quotidianes dels atletes

JUAN VALGANON

La metàfora del georgià espavilat
La metàfora del georgià espavilat
La metàfora del georgià espavilat
La metàfora del georgià espavilat

/

4
Es llegeix en minuts
IOSU DE LA TORRE / BARCELONA

Giorgi Natroshvili era un georgià d’uns 20 anys a qui els Jocs de 1992 li van canviar la vida de debò. El personatge és la metàfora del futur històric de Barcelona, del ressò atòmic que avui es pot veure en la invasió descontrolada del turisme o en aquella milla d’or per a xeics àrabs i milionaris russos en què s’ha transformat el passeig de Gràcia. Que lluny de la imatge que es tenia en els anys previs als Jocs i que va sumir els comerciants i hotelers de llavors en una estranya depressió que ningú avui recorda. 

Natroshvili resumeix l’home ric, un antic serf de l’URSS, imaginari reflex d’una ciutat que va agafar impuls el 1992 per fer un salt planetari. L’aterratge, 25 anys després, resulta inquietant.

Estiu del 92. El reporter Giorgi Natroshvili es va presentar a la redacció d’EL PERIÓDICO per ajudar a cobrir la informació d’aquelles antigues repúbliques soviètiques (una dotzena en total) i que competirien sota la bandera efímera de l’Equip Unificat. Intentarien emular els èxits aconseguits en altres cites olímpiques amb l’extinta URSS, segons consta en la crònica firmada per Natroshvili el 23 de juliol. Faltaven dos dies per a la inauguració.

Natroshvili semblava un secundari sortit d’una pel·lícula de Nikita Mikhàlkov (Cremats pel sol, Ojos negros). Alt, famèlic, amb un serrell tallat a la destral sobre una cara gens espantada, gran, rodona, ossuda. A l’equipatge, una muda de recanvi i una camisa. Una visita al Simago de la Rambla va millorar la maleta gràcies a uns quants periodistes. De quan encara no s’utilitzava l’expressió crowfounding.

Parlava un correctíssim castellà gràcies a Kubalita, el sobrenom de Juan Manuel Gozalo. La veu dels esports a Ràdio Nacional d’Espanya, amb l’ajuda d’un transistor d’ona curta, arribava cada matinada fins al dormitori de Nastroshvili, en un remot barri de Tbilisi, la capital d’aquella Geòrgia que estava a punt de deixar de ser soviètica després de la caiguda del sistema provocada per Mikhaïl Gorbatxov, el de la taca al cap. Amb un diccionari rus-espanyol, una llibreta, un boli i la ràdio, dominava la llengua de Cervantes.

Amb aquest capital ja no va abandonar Catalunya. Els Jocs van quedar lluny en el seu currículum. El coneixement dels idiomes el van catapultar en els negocis de determinat català, amic de l’expresident Pujol, amb la Rússia de Borís Ieltsin. La pista del georgià es perd. Avui, aconseguir localitzar-lo ja no és tan senzill com quan se li va acudir telefonar a la redacció i plantar-se a Barcelona.

Nastroshvili va viure divertit les anades i vingudes dels col·legues d’esports i va ser testimoni d’alguna de les anècdotes registrades als pisos que ocupaven els atletes a la Vila Olímpica i que encara es conserven en la memòria d’alguns testimonis d’aquells dies.

Missatges sense internet

Revisar l’hemeroteca permet adonar-se de com ha canviat la societat. Quan internet només era un sistema de comunicació de l’Exèrcit nord-americà, s’estrenaven els primers mòbils (aquells sabatòfons) i la millor manera de quedar amb algú era confiar en una cabina telefònica, aquell mobiliari urbà que és a punt de desaparèixer.

¿Què haurien fet els esportistes amb ganes de lligar si haguessin existit les xarxes socials, la vida en una pantalla que cap al palmell d’una mà? No importa. Les ganes de compartir i divertir-se es resolien en la prehistòria tecnològica. Titular del 5 d’agost: Creix la febre de lligar a través de l’ordinador, firmat per Txiki Cuevas. El nostre espia a la Vila Olímpica va detectar la febre dels missatges entre els atletes més ociosos, els que ja estaven eliminats. «En la seva cartolina acreditativa, cada atleta hi té un codi a través del qual pot enviar i rebre missatges d’un altre atleta mitjançant pantalles del sistema informàtic AMIC que s’hagin disseminades pel recinte olímpic». Barcelona-92 es va avançar a Zuckerberg. 

Com a exemple aquest avís que avui anomenaríem tuit: T’espero a les 5 per prendre una Coca-Cola al costat del centre d’objectes perduts. Conec totes les teves dades i m’agradaria que coneguessis totes les meves. Segons sembla les bústies de les brasileres eren les que més quantitat de correspondència rebien, explicava preservant l’anonimat de les seves fonts.

La ‘batalla del condó’

Les cròniques des de la Vila van permetre conèixer la batalla del preservatiu. Els esportistes van aconseguir que els condons es repartissin gratis arran d’una protesta per les 200 pessetes (1,30 euros) que costava el paquet de tres gomes, preu prohibitiu per als que venien de països pobres. 

El túnel del temps condueix a recordar com s’entretenia en les estones d’oci. Hi havia una gran sala on feien torns per cremar adrenalina amb videojocs. Llavors arrasava Tempesta del desert. L’atracció estrella era un simulador de vol que posava els pilots de cap per avall.

Lluita de classes

La revisió d’aquell estiu calorós com l’actual subratlla la lluita de classes entre esportistes. Els ‘rics’ fugen de l’infern, vam titular un article de Txiki Cuevas que parlava del descobriment de com els professionals abandonaven l’asfixiant barri dels atletes per refugiar-se als hotels de luxe que sí que tenien aire condicionat.

Notícies relacionades

Les nits caloroses als pisos de la Vila Olímpica, on estava prohibit l’accés dels periodistes, van quedar immortalitzades amb el teleobjectiu de Juan Valgañón. «Per agafar el son obren les finestres de bat a bat i s’alleugereixen de roba per aprofitar qualsevol bufada de brisa marina que arribi de l’exterior», deia un breu text.

Giorgi Natroshvili, segurament,  va celebrar la gesta del fotògraf.