I Barcelona es va reconciliar amb el Mediterrani

Si a un barceloní li asseguren fa 30 anys que en el futur la seva ciutat seria la indiscutible capital del Mediterrani, hauria reaccionat entre la hilaritat i l’estupefacció. I no li haurien faltat motius. «La costa barcelonina dels 80 estava abruptament interrompuda per la via fèrria, encara hi havia barraques i una filera d’indústries, a més d’un fons marí altament contaminat», il·lustra l’arquitecte Joan Busquets, director de Serveis d’Urbanisme de Barcelona fins a 1989. 

«Es tractava de deixar de viure d’esquena al mar, tornar l’espai als ciutadans, superant l’ús merament industrial que tenia des del segle XIX», afegeix. Sorgeix llavors la idea dels Jocs, «més com a mitjà que com a finalitat». «Es va utilitzar l’esdeveniment com a excusa per concebre un nou model per a la cornisa marítima, respectant la seva essència i evitant fer-ne una Miami mediterrània, amb els seus gratacels infinits, com va pretendre al seu dia l’exalcalde Porcioles», diu.

«S’havia de recuperar el mar per als ciutadans, i va impulsar activitats d’oci i restauració per pal·liar el declivi industrial. Però també pesava resoldre problemes  de mobilitat, i per aquest motiu es va impulsar la Ronda Litoral, que connecta els extrems del front marítim, però evitant que es convertís en un obstacle per connectar la ciutat i el mar. Per aquest motiu es va concebre la ronda sota el nivell de la platja, i es va recórrer a passarel·les per millorar l’accés», destaca Josep Antoni Acebillo, director d’Infraestructures i Arquitectura de Barcelona 92. 

Un objectiu amb tres hàndicaps que feien témer pel futur del projecte, però que es van poder resoldre, diu Acebillo: «Les indústries van desaparèixer per si mateixes a l’estar en declivi. La línia fèrria, que impedia arribar al mar, es va poder desviar  i portar-la al túnel de les Glòries. I en el pla polític, l’oposició no volia fragmentar la seu i volia integrar-la en un sol bloc al Vallès, com era tradició en els Jocs Olímpics. Però al no tenir majoria es va aconseguir dividir en 4, una d’elles la Vila Olímpica, sense la presència de la qual no s’haurien urbanitzat i recuperat per a la ciutadania aquests  5 quilòmetres de platja».

Complicitat

La innovadora aposta urbanística hauria resultat estèril en el seu pla de reconciliar la ciutat amb les seves platges si no hi hagués mediat una nova sensibilitat mediambiental. «Encara als 70, Barcelona no tenia platges com a tals, a excepció de la Barceloneta. La resta de la costa de Llevant estava plena de fang, sediment i brutícia, perquè els residus s’abocaven directament al mar», recorda Sito Alarcón, gerent del departament de Costes de l’Àrea Metropolitana fins al 92.

La transformació arriba de la mà de tres actuacions «clau», recorda Alarcón: la millora del clavegueram, per evitar inundacions de barris com la Barceloneta; la posada en marxa del col·lector de Llevant, que canalitza aigües residuals del nord de Barcelona, i la planta del Besòs, que depurava el cabal amb un tractament físic i químic (el Fòrum va culminar el procés el 2004 a l’afegir-hi el tractament biològic). 

Notícies relacionades

¿Ets incapaç d’imaginar una platja o recordar una foto? Tens afantasia, ceguesa de ment:

Després del temporal Ciarán: ¿per què unes platges guanyen sorra i d’altres desapareixen?

Una metamorfosi que avui permet practicar snorkel i disfrutar de les vistes de salpes, fadrines i més fauna, «quan fa 30 anys l’únic ésser viu del fons marí, a més de bacteris, era un cuc, el  capitella capitata», recorda Alarcón. 

Amb una mirada més respectuosa a l’entorn, la complicitat d’autoritats i ciutadans, i un audaç pla urbanístic, «va culminar amb gran categoria el projecte de Cerdà», adornant l’estructura en quadrícula i deixant-la oberta a la trama barcelonina «amb la façana» que, fins als Jocs, no tenia la ciutat, exposa Busquets. La fórmula infal·lible perquè Barcelona tornés a reconciliar-se amb el Mediterrani.