Putin admet la «inquietud» de la Xina per la guerra d’Ucraïna

La Xina i Rússia assumiran la seva «responsabilitat com a grans potències per exercir el seu lideratge» i oferir «estabilitat i energia positiva a un món sumit en el caos». Així ho van manifestar aquest dijous Xi Jinping i Vladímir Putin després de la primera reunió des que el segon enviés els tancs a Ucraïna. A Samarcanda, ciutat uzbeka de ressonàncies mítiques, es mesurava l’abast d’aquella anunciada amistat sinorussa sense límits que amenaçava al món lliure. El balanç tranquil·litza perquè no hi ha gaire cosa més que pirotècnia semàntica per més ferotge que pintin el monstre de dos caps. Moscou tampoc va rebre en les seves hores més baixes de Pequín més que un altre massatge diplomàtic, tan mediàtic com estèril davant la contraofensiva ucraïnesa que li recupera hectàrees diàriament.

Digerida ja per Moscou la certesa que no comptarà amb una sola bala xinesa en el camp de batalla, Putin va lloar l’«equilibrada postura» de Pequín en la crisi ucraïnesa. Tanmateix, va afegir un comentari que alguns experts interpreten com una prova de les friccions entre els dos països a compte de la guerra: el president rus va afirmar que comprenia la «inquietud» de Xi i que procediria a explicar-li la seva postura. La guerra és una tragèdia geopolítica per a Pequín: ha ressuscitat l’OTAN, ha alineat Europa amb l’hostilitat nord-americana i ha obligat la seva diplomàcia a uns equilibris impossibles. Comparteixen Pequín i Moscou el seu anhel per un món multilateral que jubili l’hegemonia nord-americana i l’embafament per l’acció de les organitzacions militars apadrinades per Washington als seus patis del darrere. Hi ha química entre Xi i Putin, que freguen la quarantena de reunions i es regalen elogis, mentre la gana energètica de la Xina i els recursos russos acosten les seves economies. Però d’aquestes sintonies al front militar hi ha un oceà.

Vincles sinorussos

Putin i Xi es van trobar als vorals de l’Organització de Cooperació de Xangai, que també inclou l’Índia, el Pakistan i quatre repúbliques centreasiàtiques. Va néixer com un ambiciós contrapès asiàtic a l’OTAN, però l’absència de compromisos militars concrets i els plets històrics entre els seus membres n’han llastat el progrés. Alguns ho desdenyen com un irrellevant club de dictadors. La cimera a Samarcanda va donar l’oportunitat a Putin de desmentir la seva condició de pària global i per a Xi va suposar el primer viatge oficial des que sorgís el coronavirus.

Els vincles sinorussos van semblar cargolar-se en aquella cimera de Xi i Putin en les vigílies dels Jocs Olímpics d’hivern de Pequín. El document de 5.300 paraules que proclamava una amistat sense límits ni àrees prohibides a la cooperació va ser rebut com la confirmació d’una aliança autocràtica contra les democràcies occidentals. Tres setmanes després, quan va començar la guerra a Ucraïna, l’aliança es va donar per descomptada.

Amistat limitada

Notícies relacionades

Israel i l’Iran: jugar a despistar

L’atac mesurat d’Israel sobre l’Iran conté l’escalada del conflicte

La realitat remarca la distància entre les paraules i els fets. El pragmatisme xinès contempla molts límits i àrees prohibides. La col·laboració militar, per exemple, és una anatema per a Pequín, aliena a la guerra en l’últim mig segle i sense ganes de trencar la ratxa contra l’OTAN. Ha exhibit una escrupolosa neutralitat des de l’inici, tan pròxima a Moscou com a Kíiv, i ha responsabilitzat del conflicte l’expansió de l’OTAN, però aclarint que totes les sobiranies, també la ucraïnesa, mereixen respecte. Pequín ha lamentat la indissimulada voluntat nord-americana de pintar-la més a prop de Moscou del que està, amb anuncis d’imminents auxilis militars i altres tàctiques arteres. La Xina ha insistit que no és un aliat de Rússia sinó un soci estratègic i ha extremat la cura per evitar malentesos. Va negar els recanvis a l’aviació civil russa després del cop de porta de Boeing i Airbus, va parlar de «guerra» en lloc d’«operació especial» i els seus gegants tecnològics han fugit del mercat rus per por de les sancions internacionals. No troba Rússia més auxili xinès que les compres de cru, poc denunciables perquè Europa el compra també, i el recent acord de pagar-les en iuans i rubles.

Són foteses per a aquesta presumpta «amistat il·limitada». Fonts diplomàtiques europees suggereixen que la Xina compensa amb el seu ardorós suport diplomàtic l’absència d’ajuda material. No és una qüestió menor per a Moscou perquè frustra l’aïllament que ven Occident, però és dubtós que satisfaci les seves aspiracions. Fins i tot Putin va deixar anar un cert neguit la passada setmana referint-se a les llargues negociacions per la construcció d’un gasoducte que connecti les reserves siberianes amb la Xina. «Els nostres amics xinesos són negociadors durs», va lamentar. «És natural que es moguin només pels seus interessos nacionals perquè és l’única via d’actuar», va afegir. En va tenir prou amb una frase Putin per resumir l’actitud xinesa a Ucraïna.