La guerra d’Ucraïna rellança els projectes d’hidrocarburs i complica els objectius climàtics

La guerra ha implicat un període d’extraordinària bonança per als productors de combustibles fòssils, just quan les seves perspectives de futur es començaven a tacar per la transició ecològica iniciada a diversos continents. Els beneficis del sector no han deixat de batre rècords. Només en el primer trimestre de l’any, les 28 companyies de petroli més grans del món van registrar un benefici conjunt de més de 100.000 milions de dòlars, les millors xifres per a moltes de l’última dècada. Per a la nord-americana ConocoPhillips van augmentar el 375% respecte al mateix trimestre de l’any passat, segons una anàlisi de ‘The Guardian’. Per a l’holandesa Shell, el 182%; per a la britànica BP, el 137%. I el mes passat, el gegant saudita Aramco es va situar novament com la companyia més valuosa del planeta, un tron ocupat fins aleshores per Apple. 

Les petrolieres no estan soles en el banquet. Amb la intenció confessa de reemplaçar el gas rus, la guerra ha reactivat la inversió en el sector gasístic, tant a la producció com en la construcció de gasoductes o de noves terminals per processar el gas natural liquat (GNL) transportat en barcos metaners, segons un informe recent del Climate Action Tracker (CAT). «En vista de la crisi energètica desencadenada per la guerra, la resta de països tenia dues opcions: reduir l’ús dels combustibles fòssils utilitzant les renovables i l’eficiència energètica o reemplaçar el gas rus amb importacions d’altres països», assegura a aquest diari Niklas Höhne, fundador del New Climate Institute, amb seu a Alemanya, i un dels autors de l’informe. 

Febre de l’or gasística

«Desgraciadament la majoria de governs es lliuren a una febre de l’or per construir noves infraestructures gasístiques. Està passant a Europa, però també a Amèrica del Nord, l’Àsia i l’Àfrica», afegeix Höhne. Països com Alemanya, Grècia, Estònia, Holanda i Itàlia han anunciat la construcció de noves terminals de GNL. Els EUA han firmat un acord amb Brussel·les per triplicar-ne les exportacions al continent durant la pròxima dècada. Roma ha tancat acords semblants amb Egipte i Algèria. Alemanya, amb Qatar i en negocia un altre amb el Senegal. I en paral·lel, vells projectes encallats, com el gasoducte Transsaharià (Nigèria-Níger-Algèria), s’han reactivat, mentre augmenta la producció domèstica al Canadà, Noruega, els EUA i el Japó. 

Els números serveixen també per explicar-ho. El 2020 Europa va importar 115 bilions de metres cúbics de GNL. Si tots els projectes anunciats s’acaben construint, estarà en condicions per importar-ne el doble, cosa que segons el CAT podria generar un escenari d’excés de capacitat. Les conseqüències d’una expansió com aquesta, incentivada pels altíssims costos de l’energia, no se li escapen a ningú. El mes d’abril passat el Plafó Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de l’ONU va tornar a repetir que és necessari que les emissions d’efecte hivernacle es redueixin a la meitat a finals d’aquesta dècada si el món vol evitar les conseqüències més catastròfiques del canvi climàtic. «És ara o mai si volem prevenir que l’augment global de la temperatura superi els 1,5 graus», van advertir els científics. Per aconseguir-ho, va avisar l’any passat l’Agència Internacional de l’Energia, no s’haurien d’iniciar noves prospeccions de gas i petroli. 

Projectes amb dècades de vida 

Notícies relacionades

L’economia europea s’alenteix

El Regne Unit limitarà les ajudes socials per forçar la reincorporació

Però el paradigma ha canviat per les urgències dels governs per trobar solucions a curt termini. «Nombrosos projectes de GNL feia anys que estaven aturats a Europa, s’havien cancel·lat o tenien problemes per trobar finançament en el context de la transició verda. Ara es tornen a veure com a viables», afirma Neils Bartsch, director de Gogel, una base de dades que rastreja les inversions en hidrocarburs. «I el problema és que molts d’aquests projectes de la indústria no s’han concebut per reemplaçar el gas rus, sinó que tenen un cicle vital molt més llarg. Parlem de dècades de vida», afegeix Bartsch. De mitjana, els projectes de gas necessiten operar 20 anys perquè els inversors recuperin els diners, segons els experts. 

La por dels científics és que aquesta crisi torni a convertir-se en una oportunitat perduda, com ho van ser per a molts, els plans de recuperació postcovid, en què la inversió en renovables va estar per regla general per sota de les expectatives. «Tenim només vuit anys per reduir a la meitat les emissions globals. Seria un gran error construir totes aquestes noves infraestructures. El nostre marge per rectificar s’està acabant», afirma Höhne des del New Climate Institute.