L’ambaixador espanyol a l’OTAN, «convençut que s’arreglarà amb Turquia» l’entrada de Finlàndia i Suècia

L’entrada de Finlàndia i Suècia a l’OTAN arribarà a temps per a la cimera de l’organització a Madrid i els problemes amb Turquia se solucionaran. D’això es mostra «absolutament convençut» Miguel Fernández-Palacios, l’ambaixador representant permanent d’Espanya en el Consell de l’Aliança. 

Fernández-Palacios s’expressava així dijous en una conferència davant desenes de militars i diplomàtics per presentar el llibre ‘El futuro de la OTAN tras la cumbre de Madrid 2022’, de l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics. 

L’ambaixador espanyol va començar esmentant les dificultats que van sorgir dimecres amb Turquia en la reunió del Consell després que el representant d’Ankara vetés l’acceptació de les sol·licituds presentades per Finlàndia i Suècia per iniciar la seva adhesió, en contra de la resta dels 30 aliats. «Les coses s’arreglaran», exposava l’ambaixador, que creu que «tot es tancarà abans de la cimera de Madrid».

Finlàndia i Suècia, remarcava Fernández-Palacios, són dos grans defensors de la democràcia i de l’imperi de la llei. «Són proveïdors de seguretat i les seves tropes són interoperables amb les nostres. És un gran moment de l’Aliança», va dir. Creu que el procés d’adhesió serà curt però que tindrà molta càrrega política: tots dos han abandonat la seva proverbial neutralitat. 

Concepte estratègic de l’OTAN

En la trobada a Madrid s’ha parlat de com serà el Concepte Estratègic, el pla per a la pròxima dècada de l’Aliança Atlàntica, que ha de sortir de la cimera internacional que se celebrarà a la capital espanyola el 29 i 30 de juny. 

«Si per l’OTAN el Tractat de Washington (pel qual es va constituir l’OTAN el 1949) és com la Bíblia, els Conceptes són els nostres catecismes. Ara hem d’adaptar el de Lisboa de 2010 tenint molt en compte el que ha passat després del 24 de febrer», afirmava l’ambaixador amb referència a la invasió d’Ucraïna. «Les velles amenaces han tornat i les noves són latents (el ciberespai, la desinformació, la Xina i un terrorisme que canvia de cara però segueix present)». 

Segons el tinent general Fernando López del Pozo, director general de Política de Defensa, tant el pròxim Concepte Estratègic de Madrid com la Brúixola Estratègica de la Unió Europea tindran impacte en les Forces Armades espanyoles, però a llarg termini. Els exèrcits i les armades, va dir, «es mouen amb lentitud» i mai deixen d’utilitzar les eines i els mètodes que han anat utilitzant en la història, ni tan sols renovats. La invasió russa d’Ucraïna ha deixat clar, per exemple, que és necessari tenir forces a la frontera est i que la guerra clàssica continua sent present. Però no s’ha d’oblidar el que ha anomenat «espai ultraterrestre» (per exemple, els satèl·lits) i el «ciberespai». 

I l’OTAN ha de reforçar el seu «flanc sud», el Magrib, nord de l’Àfrica i Sahel. «Veiem els russos a Mali, a la República Centreafricana, en una ‘direcció d’atac’ que no és per on se’ls esperava, pel sud». I emprenent una guerra híbrida que inclou la competició energètica: l’ús del gas com a arma de pressió. 

Pere Vilanova, catedràtic de la Universitat de Barcelona i investigador de Geopolítica del CIDOB de la Universitat de Barcelona, també es va referir en la mateixa conferència a la possibilitat que Turquia veti Finlàndia i Suècia. «Soc molt escèptic amb [la possibilitat] què Turquia veti res. A l’OTAN, ni es veta ni es vota», va dir.

El coronel Ignacio Fuente Cobo va desgranar els possibles futurs de l’Aliança Atlàntica: pot orientar-se més cap a l’Àsia, com va començar a impulsar el president nord-americà Barack Obama, o reenfocar-se a l’est d’Europa i deixar de banda la gestió de crisi (com han sigut les dues dècades d’intervenció i reconstrucció de l’Afganistan), que ha sigut dominant fins ara i passaria a ser complementària. 

«La guerra d’Ucraïna ha agrupat els socis entorn de la bandera de l’OTAN. L’escenari més plausible és que es reforci el seu paper com a aliança de defensa col·lectiva», va dir. «La gestió de crisis ha donat escassos resultats a l’Afganistan o a Líbia», per això l’escenari més probable és que s’encamini a una OTAN més política que delegui tasques menys militars en altres institucions, com la Unió Europea, «que sembla que demanda aquest tipus de missions en la Brúixola Estratègica»: ciberdefensa, estabilització de territoris del sud d’Europa, deixant l’est per a l’OTAN...

Un altre escenari versemblant i que potser guanyi rellevància per sobre de Rússia és el fet que es col·loqui la Xina al centre de les preocupacions de l’Aliança. L’OTAN «es convertiria en una arma per contenir la Xina». Es potenciaria el mecanisme del partenariat per suportar relacions de seguretat amb aquells països que comparteixen valors i interessos, com Austràlia, Corea del Sud, Nova Zelanda i el Japó, ha dit. L’inconvenient és que s’agreujarien les tensions entre els socis de l’OTAN, fonamentalment els europeus. La Unió Europea va aprovar un comunicat (Londres, 2019) en el qual es va definir la Xina com una font de reptes, però també d’oportunitats. El món anglosaxó, sobretot els Estats Units, mentrestant, ha sigut molt més dur amb el seu enfocament cap al gegant asiàtic. 

¿Quin escenari prevaldrà? Si la guerra és curta i acaba de manera favorable, és probable que els socis transatlàntics passin factura i impulsin una OTAN que miri cap a l’Àsia-Pacífic. Si és llarga, la preeminència serà la de la defensa col·lectiva. Però això només el temps ho dirà, va concloure Fuente Cobo. 

Notícies relacionades

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

El Govern britànic accelera el pla per deportar immigrants a Ruanda

 Manuel Selas, subdirector d’Afers Internacionals de Seguretat del Ministeri d’Exteriors, va parlar sobre la compatibilitat de la Brúixola Estratègica, sobre el pla de la Unió Europea per a defensa i seguretat, acabat d’aprovar, i sobre el futur Concepte Estratègic de Madrid. És necessari trobar les sinergies entre tots dos. La majoria dels països de la Unió pertanyen també a l’OTAN. 

El principal problema, va sostenir, és que per la pròpia constitució de la Unió no es pot utilitzar pressupost comunitari per millorar la defensa comuna, de manera que tot recau en la coordinació i en la voluntat política dels estats.