Wendy Sherman, la negociadora de Biden amb Rússia

No és la primera vegada que l’actual sotssecretària d’Estat, que té 72 anys i és la primera dona que ha arribat a aquest càrrec des que es va establir el 1972, s’asseu amb Serguei Riabkov, el viceministre d’Afers Exteriors del Kremlin. Junts van estar ja en les negociacions que van aconseguir el 2015 l’acord multilateral perquè l’Iran posés fre al seu programa nuclear, una missió en què Sherman va ser durant dos anys la principal negociadora de l’Administració de Barack Obama, encarregada del treball dia a dia. Junts van segellar també l’acord perquè Síria es desfés de les armes químiques.

«Ens coneixem molt, molt bé, així que podem ser molt directes l’un amb l’altre, fins on és possible, sabent que estem aquí pels nostres interessos nacionals i que som molt lleials a aquests interessos», assegurava aquesta setmana després del diàleg estratègic bilateral Sherman, que ha explicat el seu enfocament diplomàtic amb Rússia en els mateixos termes que el que manté amb la Xina: «No són relacions basades en la confiança sinó en el respecte».

Missions complexes

Les missions complexes són habituals en el currículum de Sherman, que no per res va titular el 2018 el seu llibre de memòries No apte per a cardíacs. Perquè anys abans de negociar amb l’Iran, en els últims moments de l’Administració de Bill Clinton i quan treballava amb Madeleine Albright, va estar a punt d’aconseguir un acord amb Corea del Nord per congelar el seu programa de míssils, una possibilitat que George Bush va enterrar a l’arribar a la Casa Blanca.

L’alta diplomàcia no semblava el desti de Sherman, que va dedicar els seus estudis i els seus inicis professionals al treball social, com a activista i organitzadora comunitària al seu Maryland natal. Seguia l’exemple del seu pare, un agent immobiliari jueu que va perdre el negoci després d’intentar acabar amb pràctiques racialment discriminatòries a Baltimore. «El valor pot canviar les coses i marcar la diferència, però has d’estar preparat per pagar un preu», ha dit Sherman, que en les seves memòries va donar crèdit a les eines que va aprendre i va desenvolupar en aquella etapa per al treball en què s’abocaria després. «Ajuda a entendre les relacions interpersonals i com la gent pensa, sent i té diferents interessos», va afirmar.

Va entrar després a poc a poc en política: en càrrecs locals, com a directora d’Emily’s List (una organització que dona suport a candidates demòcrates que defensen el dret a l’avortament), com a cap de personal d’una congressista i després mànager de la seva campanya al Senat... Entre 1993 i 1996 va estar en l’Administració Clinton, a la qual va tornar anys després com a assessora d’Albright.

Una dona acostumada al poder

De la primera secretària d’Estat, en l’empresa d’assessoria estratègica de la qual treballaria després en diverses ocasions, ha dit que va aprendre la lliçó de no només fer ús del mateix poder, sinó també de reconèixer el del càrrec que s’ostenta. «Quan t’asseguis a la taula de negociacions ets els EUA, no la Wendy. Si saps això i ho utilitzes importa més que el fet que sigui una dona», ha explicat Sherman, que va passar per Harvard com a professora abans de tornar al Govern amb Biden i que en alguna ocasió també ha dit: «Tots, i en particular les dones, hem d’acostumar-nos al poder i al nostre propi poder».

Quan els iranians es negaven a donar-li la mà, ella els va recordar que era la mateixa experiència que va tenir creixent al costat d’homes jueus ortodoxos. Una vegada en aquelles negociacions, en un moment en què van estar a punt de col·lapsar, va plorar per frustració, una cosa que va fer veure als iranians la seva profunda implicació a aconseguir arribar a bon port i va ajudar a tornar a encarrilar el diàleg. «Se suposa que les dones no poden enfadar-se però poden plorar», diria després Sherman, que està casada amb un antic periodista del National Review, Bruce Stokes, té una filla i dos nets.

Va ser també pels iranians com li va arribar un sobrenom que es repeteix als perfils ara que els focus es giren de ple cap a ella. En una vinyeta que pretenia retratar-la com a sibil·lina en les negociacions a l’Iran la van dibuixar com una guineu i el seu equip a partir de llavors la va començar a anomenar silver fox, ‘guineu de plata’, amb referència al seu cabell blanc. Fins i tot en van fer samarretes i un dia a Viena ella mateixa se la va enfundar per anar a una reunió amb John Kerry.

 

Notícies relacionades

L’economia europea s’alenteix

El Regne Unit limitarà les ajudes socials per forçar la reincorporació