Kast i Boric, dues biografies i dos projectes antagònics

Jose Antonio Kast va néixer a Santiago de Xile el 18 de gener de 1966. El seu pare, d’origen alemany, va ser afiliat al partit nazi i va participar en la dictadura del general Augusto Pinochet. Va estudiar Dret i va participar activament en política a la universitat. Més tard es va afiliar a la Unió Demòcrata Independent (UDI), la força que va defensar amb més èmfasi el llegat del règim militar. Ho va fer a instàncies de Jaime Guzmán, l’arquitecte de la institucionalitat de la dictadura.

Kast va exercir com a cap del grup dels diputats de l’UDI entre 2007 i 2011. Cinc anys més tard va abandonar aquesta formació perquè considerava que havia moderat el seu programa per accedir al poder. El 2017 es va presentar com a candidat independent a les presidencials en les quals va triomfar Sebastián Piñera. Va obtenir el 7,93% dels vots i va quedar en quart lloc. El 2020 va fundar el seu actual partit, el Republicà, semblant al Vox d’Espanya. En la primera volta va aconseguir 1,9 milions d’adhesions.

Nous moviments d’esquerra

Notícies relacionades

Dos anys de la revolta social a Xile que va modificar el mapa del país

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Gabriel Boric va néixer a Punta Arenas, l’extrem austral xilè, l’11 de febrer de 1986. La seva entrada en la política és primerenca. Va participar en la refundació de la Federació d’Estudiants Secundaris, durant el Govern de Ricardo Lagos. Va exercir com a president del Centre d’Estudiants de Dret de la Universitat de Xile. Després va ser un dels líders de les protestes estudiantils contra el primer Govern de Sebastián Piñera (2010-2014).

Després de la vida universitària va formar part dels nous moviments d’esquerra que qüestionaven els límits de la transició democràtica. La seva figura va cobrar rellevància durant l’esclat social, especialment per la seva defensa –contra les opinions de bona part dels seus companys de ruta– de la realització d’una assemblea constituent per donar curs a una crisi històrica. La seva candidatura presidencial va ser fruit del sorprenent triomf en les primàries davant el comunista Daniel Jadue, el juliol passat. En la primera volta de novembre va obtenir 1,8 milions de vots.