Racisme institucional

Bèlgica es torna a enfrontar al seu passat colonial

  • Cinc dones nascudes entre 1946 i 1950 al Congo denuncien l’Estat belga per crims contra la humanitat

Bèlgica es torna a enfrontar al seu passat colonial

AFP

3
Es llegeix en minuts
Silvia Martinez
Silvia Martinez

Periodista

ver +

Per Lea Tavares Mujinga, Monique Bintu Bingi, Noëlle Verbeken, Simone Ngalula i Marie José Loshi les excuses pronunciades l’abril del 2019 per l’ex primer ministre de Bèlgica Charles Michel –ara president del Consell Europeu– davant el Parlament federal belga no són suficients. De mare congolesa i pare belga, les cinc dones van néixer entre 1946 i 1950 al Congo, durant l’època en què el territori era una colònia belga, i les cinc, com milers de mestissos més, van ser arrencades de casa seva i enviades a orfenats i institucions religioses, a quilòmetres de casa, en una pràctica sistemàtica. Aquest dijous s’han personat davant el Tribunal de Primera Instància de Brussel·les per presentar una demanda de responsabilitat civil contra l’Estat belga, a qui acusen de crims contra la humanitat.

«Les meves clientes van ser segrestades, maltractades, ignorades i expulsades del món. Són la prova vivent d’un crim d’Estat no reconegut, i aviat no quedarà ningú per testificar. Si estan lluitant perquè es reconegui aquest crim, és pels seus fills, els seus nets, perquè el trauma es transmet de generació en generació. Li demanem que en nom del crim condemni l’Estat belga», ha reclamat la seva advocada, Michèle Hirsch, que ha criticat que quan el Govern va demanar excuses fa dos anys i mig no va tenir la valentia d’anar fins al final. «Excuses per a la història sí, però reparació per a les víctimes no», ha retret sobre un dels capítols més foscos de l’era colonial belga. 

A més de condemnar Bèlgica, reclamen una indemnització provisional de 50.000 euros per persona, el nomenament d’un expert per avaluar el perjudici moral, que l’Estat es faci càrrec de les costes del procés i accés als arxius i documents de l’època colonial. Tot i que no hi ha xifres oficials, s’estima que entre 15.000 i 20.000 nens nascuts a Rwanda, Burundi i el Congo, quan els tres països eren colònia belga, van ser separats dels pares i famílies, en el que les Nacions Unides han qualificat de discriminació racial «endèmica», i enviats a institucions religioses o adoptats per famílies belgues. 

«Fills del pecat»

Notícies relacionades

«Durant la colonització els mestissos eren considerats com una amenaça per a la supremacia de la raça blanca i se’ls havia d’apartar», ha relatat Hirsch, que també ha defensat víctimes del genocidi de Rwanda, sobre un col·lectiu que anomenaven «fills del pecat», nascuts de pares blancs i mares africanes. La defensa ha relatat la història personal de cada una d’elles i com van ser arrencades per força per ser internades a l’orfenat de Katende. «Érem 22 nens confiats a les Germanes de Sant Vicenç de Paül, neerlandòfones que ens anomenaven els nens del pecat i que ens deien que la nostra mare era una prostituta», relaten una vegada i una altra les protagonistes d’aquesta història. 

«¿Per què l’Estat va venir a buscar-nos? Teníem mares, famílies que estaven bé. Per què?», es preguntava fa uns mesos Monique Bitu Bingi, arrencada de la seva mare als quatre anys, al costat de la resta de septuagenàries. Aquest dijous ha tornat a alçar la veu per denunciar la pràctica sistemàtica de l’estat colonial. «Ens van destruir. Les excuses són fàcils però quan realitzem un acte s’ha d’assumir», ha exigit Monique Bitu Bingi, que ha denunciat que l’Estat belga, «pare Estat» com l’anomenen, els va abandonar per segona vegada després de la independència del país, quan van evacuar les religioses però les van deixar enrere. La sentència es coneixerà en les pròximes setmanes.

Temes:

Bèlgica