Entrevista

Juan Carlos Tomasi, fotoperiodista humanitari: «Busco dignificar la persona que pateix»

Juan Carlos Tomasi habla del libro ’La memoria del olvido’, una recopilación de fotografía humanitaria en MSF.

3
Es llegeix en minuts
Montse Martínez
Montse Martínez

Periodista

ver +

Amb orígens en el periodisme esportiu, el fotògraf Juan Carlos Tomasi va topar, per atzar, amb la possibilitat d’anar a Rwanda a donar compte dels projectes de l’oenagé Metges sense Fronteres (MSF) al país africà. Va ser el 1995 i ja no hi va haver marxa enrere. El Sudan, Angola, el Congo, la República Centreafricana, els territoris palestins ocupats, Mèxic, Colòmbia, Malàisia... són un ínfim exemple. Coneixedor dels conflictes més enverinats del món, observador del patiment de les persones més desfavorides, recull en un llibre 25 anys de fotoperiodisme humanitari sota el títol La memoria del olvido.

-¿Què va passar perquè l’enganxés la tasca humanitària?

-Des que tenia nou anys i veia imatges del Vietnam, estava convençut que algun dia aniria a un lloc en conflicte. Vaig tenir la sort que després un amic que treballava a MSF em proposés anar a Rwanda per fer fotos per a l’oenagé. Després de Rwanda va venir Tanzània... i els esports, que m’encanten i disfruto com a espectador, van anar quedant enrere.

-En les seves imatges, malgrat el drama que sempre l’envolta, mai es veu derrota.

-Si ja és prou derrota viure i sobreviure en segons quines condicions, no fa falta que arribi jo i els clavi l’estocada. Hem de construir sobre l’esperança i, si no hi ha esperança, l’hem de construir. Intento no donar èpica a la desgràcia, a la misèria, busco dignificar la persona que pateix. Sempre intentant ser el més humil i respectuós possible.

-¿Què parla més, una foto o un text?

-Un nen. A l’arribar a un context difícil, fixa’t en els nens i els gossos. Si els nens no somriuen és que estàs en un lloc molt fotut. Si veus que un gos quan et veu se’n va, és que se’ls mengen. Són senyals inequívocs. Una fotografia per si sola no canviarà el món, un conflicte. Potser la suma de fotografies amb el seu context, crea un testimoni. I diversos testimonis creen una denúncia.

-¿Quin és l’objectiu de les seves fotos?

-La conscienciació. Busco agitar consciències. I crear història perquè la memòria històrica és fonamental en els temps que corren.

-¿La fotografia humanitària té la mateixa capacitat d’impactar o l’ha perdut per la sobreinformació a què estem exposats?

-Fa deu anys no existien les xarxes socials. Una fotografia ha de tenir una tesi, explicar, tenir ideologia, passió. Necessites fer un esforç intel·lectual per construir-la. Per adoptar un determinat enquadrament cal tenir coneixements. Els arquetips de la fotografia humanitària –nens famèlics...– han canviat perquè ara hi ha molta informació. Estem sobrepassats d’imatges. Hem de construir noves narratives que enganxin la gent. Sempre amb molt respecte.

-¿Passa factura aquest tipus de feina?

-És clar. Ho pagues. Jo vaig tenir un fill als 52 anys i això és un preu. I el cap. Arriba un moment que has de parar. Amb un fill, és molt més difícil. Vaig estar de baixa un període de sis mesos una vegada. Venia de Darfur. Portava 16 anys sense parar.

-¿Al veure com està el món, mai ha decidit plantar-se?

-De vegades la impotència et trenca. Al Níger, el 2005, hi va haver la crisi nutricional més gran en què hagi estat i es morien els nens per desenes. ¿Què fas? Però segueixes.

-¿Quina ha sigut la vivència que més l’ha impactat?

-La vivència de veure morir un nen de gana.

-¿Les institucions internacionals són incapaces d’abordar les crisis humanitàries?

-Continuo veient ara les mateixes cares que veia a Rwanda, Tanzània, el Congo... Posen tiretes però, en el fons, es cometen els mateixos errors de no conèixer la història del món. Depèn d’on són i en quin context, funcionen millor o pitjor.

Notícies relacionades

-¿Com ha canviat el treball humanitari en les últimes dècades?

-Des de l’11-S és diferent. Abans et podies moure amb una dosi de seguretat relativa; podies pactar amb governs, guerrilles... per portar a terme la teva feina. Ara és molt més difícil perquè la inseguretat s’ha disparat.