Xi, també a l’escola

De la mesura se’n coneixen només unes línies mestres que fixen una aridesa creixent. Les escoles primàries es focalitzaran en l’amor pel país, el Partit Comunista i el socialisme, les secundàries establiran les bases teòriques que permetran judicis polítics i es rematarà la immersió amb la ideologia saberuda.

La velocitat supersònica amb què el «pensament de Xi Jinping sobre el socialisme amb característiques xineses per a la nova era» s’ha assentat com a eix ideològic del país parla de l’ascendència del president. Va ser esmentat per primera vegada al conclave del partit del 2017 i, un any després, ja va ser grapat a la Constitució. I, després, el frenesí. Una quarantena de centres van obrir estudis per analitzar-lo i impartir-lo, es va establir com a obligatori per als 90 milions de membres del partit primer i per als universitaris després. L’aplicació de mòbil més descarregada un any després n’emmagatzemava els discursos i oferia punts per llegir-los i comentar-los. Una cadena de televisió de la província de Hunan dirigida a la joventut va programar en el seu horari de màxima audiència un àgil concurs per a estudiants de les més prestigioses universitats sobre la vida, obra i pensament de Xi que va substituir els plafons d’acadèmics hieràtics. No hi havia premis en metàl·lic ni altres foteses petitburgeses, sinó la socialista satisfacció del reconeixement popular.

Respostes als nous reptes

A la Wang, productora televisiva a Guangzhou i aliena al partit, li van donar un volum de 600 pàgines quan va demanar rodar un documental sobre una companyia estatal. «Ningú em va obligar a llegir-lo, però vaig entendre que d’això depenia que acceptessin», assenyala. També va assistir a les classes setmanals sobre l’ideari de Xi que s’imparteixen a la companyia. Va obrir el llibre espantada i va acabar trobant-li l’interès. «Hi ha capítols teòrics que em salto, però em va sorprendre veure les seves fotos de joventut i entendre l’objectiu d’algunes polítiques actuals», afegeix.

¿En què consisteix el pensament de Xi? Una mirada superficial descobreix 14 punts que alternen conceptes ampul·losos i vagues, com la «vida harmoniosa entre l’home i la naturalesa», amb aclariments emfàtics sobre l’«absoluta autoritat del partit» en tots els ordres de la vida. Urgeix acudir als estudiosos. Per a Xulio Ríos, director de l’Observatori de Política Xinesa, el cos doctrinal busca respostes integrals als nous reptes amb una recepta que uneix el ressorgiment del marxisme, la col·locació del confucianisme i retalls del pensament de Deng Xiaoping, l’arquitecte de les reformes.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

«El xiisme fa ‘tabula rasa’, la contradicció principal ja no es fixa entre les demandes de la societat i la insuficiència del sistema, sinó amb un desenvolupament desequilibrat. És un pensament en construcció, de tot just una dècada en contrast amb les tres que van estar Mao o Deng al poder, i que ha de demostrar encara la seva solvència o si aporta novetats substancials», assenyala Ríos. No li falta competència al podi nacional. Mao va ordir un sistema que va permetre al partit arribar al poder i dictar polítiques singulars i Deng va dissenyar les reformes econòmiques i va aportar fórmules tan imaginatives com «un país, dos sistemes» per a Hong Kong. Xi no és comparable a Deng en talent, assoliments ni dimensió històrica, però el partit el va aixecar sobre l’artífex de la Xina moderna. L’aportació de Deng no va entrar a la Carta Magna fins al 1997, després de la mort, i la tradició de la política xinesa valora el seu concepte de «teoria» per sota del «pensament» de Xi i Mao.

La seva introducció a les escoles accentua les essències pròpies davant la influència exterior. La Xina ha prohibit en les últimes setmanes els manuals estrangers i ha aprimat la rellevància de l’anglès. Ríos creu que el seu ensenyament busca igualar el pensament de Xi al de Mao i quadrar els professors davant el partit més que adoctrinar els nens. «Espero que ho ensenyin de forma amena i no sigui un totxo», acaba.