Esclat social a Cuba: «Reprendrem les protestes. Estem esperant el millor moment»

L’Antonio és un professor de secundària que quan va veure a les xarxes socials la gent manifestant-se al carrer, es va reunir amb els seus amics per exigir llibertat d’expressió, sabent que li podria comportar no tornar a ser contractat per un Estat que no perdona la dissidència. De la seu de la televisió va sortir gent que els va cridar ‘gusanos’, traïdors, ‘vendepatrias’ i imperialistes. Minuts després, oficials uniformats i d’altres de paisà van començar a detenir i carregar els manifestants a la banyera d’un camió. Llavors, al fugir, segons explica l’Antonio, va pujar al cotxe d’un home que va cridar ‘Pàtria i Vida’, la consigna amb què els manifestants impugnen el lema castrista ‘Pàtria o Mort’ que es pot llegir a nombrosos edificis de la ciutat.

Indignació general

Ningú recorda a l’Havana manifestacions tan multitudinàries i simultànies al país des de l’arribada de Fidel Castro al poder, després d’enderrocar la dictadura de Fulgencio Batista. Les imatges de la policia colpejant i detenint a plena llum del dia ciutadans pacífics han provocat desconcert i indignació entre, fins i tot, els entrevistats més afins al Partit Comunista cubà. «És injustificable la violència feta servir contra els manifestants. No actuar com altres governs repressors de l’Amèrica Llatina era una de les senyes d’identitat del nostre país. Aquesta resposta ha sigut un punt d’inflexió per a la societat cubana i pot ser el principi del final del nostre sistema si l’equip del nostre president Díaz-Canel no aprova reformes profundes», explica una font pròxima a l’Executiu, que justifica la lentitud en l’adopció de les mesures aperturistes promeses en l’àmbit econòmic per les reticències del sector més purista del Govern cubà.

«En els pròxims dies s’anunciaran nous drets per als treballadors autònoms i les petites i mitjanes empreses, tot i que no acceptaran que s’aprovin just ara per calmar les protestes», afegeix en una ciutat que celebra el seu aniversari de la revolució castrista més trista: sense cap més acte institucional que el president Miguel Díaz-Canel fent serveis comunitaris al costat de joves universitaris, un dels sectors de la població més afins a les protestes.

Protestes en pausa

«Si no haguessin tallat internet, jo crec que les manifestacions haurien seguit. Però sense poder comunicar-nos i amb els centenars de joves detinguts, sotmesos a judicis sumaris, la cosa s’ha parat», explica l’Antonio, mentre caminem per l’Havana Vieja diumenge a la tarda. El mateix dia, milers de persones a desenes de ciutats de tot el món es manifestaven per recolzar les protestes, contra la repressió policial i el sistema polític cubà.

Des de feia dies, corria el rumor entre els activistes cubans i les xarxes socials que el diumenge 25 de juliol es manifestarien aquí a l’Havana algunes mares de les més de 750 persones detingudes o desaparegudes en el marc de les protestes, segons l’Observatori Cubà de Drets Humans. Segons aquest mateix organisme, almenys 13 menors d’edat haurien sigut detinguts. Però un dia abans, dissabte a la nit, uns quants –la xifra exacta es desconeix– van ser posats en llibertat després d’una controvertida roda de premsa de les màximes autoritats de la justícia i la fiscalia cubana, en què van negar que s’estiguessin fent judicis sumaris i sense advocat als detinguts, com han denunciat diverses organitzacions internacionals com Human Rights Watch.

Judicis sumaris contra els manifestants

Els activistes han celebrat aquests alliberaments com un èxit de les seves denúncies i la pressió internacional. Alhora, diverses mares contactades per aquest mitjà han manifestat que temen perjudicar les causes obertes contra els seus fills, majoritàriament acusats de desordre públic, incitació a delinquir o desacatament, si fan declaracions públiques o participen en una seguda com la que van protagonitzar desenes de dones fa una setmana a l’Havana. Però n’hi ha algunes que creuen que ja no tenen res a perdre. És el cas de la Mariana, el veritable nom de la qual ometem per la seva seguretat.

«El meu fill va sortir a cridar llibertat l’11 de juliol quan va veure la gent al carrer i se’l van emportar pres. Des d’aleshores només m’ha pogut trucar una vegada a la setmana tres minuts. No té ni advocat. La setmana que ve en contractarem un perquè ara no tenim amb què», explica al quartet on viu entre escarbats i els sacs de patates que ven al mercat negre amb la seva parella. «Li demanen un any de presó», explica, mentre transmet un esgotament carregat de derrota.

«Això és una dictadura, aquí només hi ha per als dirigents. Ells sí que viuen bé. Però el que estem passant nosaltres ni quan el període especial», explica, amb referència a la crisi de desproveïment que va viure Cuba després de la dissolució de l’URSS, el seu principal proveïdor fins aleshores. Sobre el seu cap, un forat obert al fals sostre del llardós edifici històric de l’Havana centre on viuen. Allà a dalt, sobre un matalàs a terra, dorm amb la seva parella.

«Aquí a Cuba tothom sap què fem i amb qui ens relacionem en cada moment. Saben amb qui parles per telèfon i amb qui t’escrius. I al carrer sempre hi ha algú vigilant. Així que saben que el meu fill és un bon home, tothom l’estima», afegeix, mentre l’olor d’aigües negres asfixia l’aire de la petita habitació. «No sé si hi haurà concentracions de les mares perquè deixin anar els nostres fills. Nosaltres no tenim telèfon amb internet, però avui ve la meva sogra i ella sí que en té per parlar amb el seu fill, que és als Estats Units. Així que miraré a veure si hi ha alguna cosa per anar», acaba dient, convençuda que poca cosa més pot fer.

Esclat social cubà

Notícies relacionades

L’atac mesurat d’Israel sobre l’Iran conté l’escalada del conflicte

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’Havana viu des de l’11 de juliol enmig d’un estrany estat d’olla a pressió. Pels carrers buits per la falta de turisme i la por dels contagis, només es mouen les innombrables i llargues cues en què les persones s’han de mantenir hores sota el sol per aconseguir els aliments més bàsics. Amb prou feines parlen entre ells si no és per algun malentès pels torns. La gravetat de les cares ja no és només perquè hi ha aliments bàsics com la llet que han desaparegut des de fa mesos, sinó que ni tan sols amb l’arròs a què tenen accés per la cartilla de racionament n’hi ha prou per apaivagar la gana de la majoria de la població. La falta de medicaments és tan apressant que el paracetamol i l’ibuprofèn s’han convertit, en boca d’un dels seus habitants, en «or líquid».

Mentrestant, el govern de Miguel Díaz-Canel s’enfronta a una de les pitjors crisis que ha viscut el règim comunista cubà. «Reprendrem les protestes. Només esperem el millor moment», afirma un dels joves que està en arrest domiciliari mentre arriba el dia del seu judici. «Abans que passés, ningú es podia imaginar que podríem ser milers a tot el país. Així que pot tornar a passar», acaba dient.