Poder Verd: els ecoliberals alemanys a la conquesta del poder

La política de 40 anys –un menys que el seu partit– encarna a la perfecció el moment dolç que viu la formació ecoliberal: jove, ben preparada, disciplinada, ambiciosa i amb un punt de rebel·lia, Baerbock assumeix el repte, no exempt de riscos, de guanyar els comicis generals del pròxim setembre.

El camí recorregut fins aquí per la força política de moda a Alemanya no ha sigut fàcil: injuriat des dels seus inicis com un partit de llunàtics ecologistes i pacifistes antisistema, Els Verds han hagut de batallar amb les divisions internes pràcticament des de la seva fundació en un pavelló municipal de Karlsruhe el gener de 1980. Aquest cisma fundacional s’ha projectat clarament al llarg de les últimes dècades en la batalla entre l’ala «Realo», més pragmàtica, pactista i defensora de la ‘realpolitik’, i la fracció més escorada a l’esquerra, reticent a entrar en governs i més aferrada a l’essència contestatària original.

Unitat com a divisa

Unitat com a divisaAquesta lluita interna ha llastat la vocació de govern dels ecoliberals al llarg dels últims 16 anys, des que Angela Merkel va arribar al poder després de desallotjar una coalició de socialdemòcrates i verds. Però alguna cosa va canviar el gener del 2018: Annalena Baerbock i Robert Habeck van aconseguir la presidència bicèfala del partit. Es van prometre llavors dirigir-lo deixant en un segon pla els interessos de les dues faccions. Si abans les diferències internes s’esbombaven de portes enfora, ara la projecció d’unitat és la divisa fonamental tot i que hi hagi dissens intern.

Els Verds alemanys són avui una greixada màquina política i electoral que projecta un estil desenfadat i espontani mil·limètricament calculat, explica Ulrich Schulte al seu llibre Die grüne Macht. Wie die Ökopartei das Land verädnern will (El poder verd. Com el partit ecologista vol canviar el país). El periodista del diari berlinès ‘Taz’, que cobreix des de fa anys els ecoliberals, exposa l’evolució del partit: després dels seus inicis caòtics i extravagants, marcats estèticament per les peces de llana i les barbes, van anar assumint responsabilitats polítiques, primer a nivell local i regional, per entrar finalment el 1998 en el seu primer govern federal de la mà del canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder.

A dalt de tot del poder polític es van veure obligats a assumir contradiccions i van recolzar decisions poc comprensibles per a la seva base i els seus electors, com les retallades de despesa pública i les reformes neoliberals de l’Agenda 2010, o la intervenció militar sense mandat internacional de l’OTAN contra Sèrbia que va suposar la primera participació de tropes alemanyes en un conflicte internacional des del final de la Segona Guerra Mundial. El verd Joschka Fischer, llavors ministre d’Exteriors, va ser el gran defensor de l’atac.

Flexibilitat política

Flexibilitat políticaAvui, a les portes del final de l’era Merkel, amb els dos grans partits tradicionals –CDU i SPD– en decadència i la qüestió climàtica ocupant un paper central a l’agenda pels innegables efectes del canvi climàtic, Els Verds alemanys semblen haver trobat la fórmula per ocupar la centralitat del tauler polític. «Són prou flexibles per arribar a acords amb tot el que l’espectre democràtic ofereix: des de conservadors durs fins a posicions molt a l’esquerra», escriu Ulrich Schulte.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ja no és el ‘llanito’ solitari

Aquesta flexibilitat es reflecteix en les coalicions en les quals Els Verds participen actualment a nivell regional: en Baden-Württemberg –l’únic estat federat amb un primer ministre ecologista–, governen amb els democristians de la CDU; a Berlín, ho fan amb els socialdemòcrates i els postcomunistes de Die Linke; i a Renània-Palatinat, han reeditat amb els socialdemòcrates i els liberals de l’FDP una Coalició Semàfor, anomenada així pels colors dels tres partits.

«Baerbock i Habeck han aconseguit centrar el partit i fer-lo més atractiu per a un nombre més gran d’electors. És interessant escoltar com votants de la CDU o l’FDP diuen ara públicament que els agraden Els Verds», reflexiona Lisa Caspari, periodista del setmanari ‘Die Zeit’. Però Caspari es mostra cauta: «No és la primera vegada que Els Verds tenen molt bons percentatges a les enquestes abans d’unes eleccions federals, i per culpa d’un parell d’escàndols durant la campanya acaben collint un mal resultat. I això pot tornar a passar».