L’immaculat relat de la victòria de la Xina contra la Covid

Urgeix resoldre l’estès equívoc que l’exposició és una oda al Partit Comunista de la Xina. És una oda a Xi Jinping, que dona la benvinguda com un pantocràtor serè des d’una pantalla enorme i protagonitza les primeres 20 fotografies. Xi instruint els metges, Xi liderant les reunions de la cúpula, Xi animant els voluntaris... «Va adoptar una visió integral i va prendre mesures fermes», «va dirigir les batalles per defensar Wuhan i Hubei», indiquen els textos. És necessari avançar una trentena de metres per trobar-se amb Li Keqiang, primer ministre, jivaritzat per un culte a la personalitat presidencial d’aroma nord-coreana. L’exposició certifica que poc queda d’aquella saludable fórmula que al·ludia al president com «el primer entre iguals» i emfatitzava la direcció col·legiada després dels excessos maoistes. 

L’exposició no manca d’interès per als que superen la feixuga hagiografia de Xi. Està ben explicada la part científica i no falten mitjans audiovisuals, com una representació en hologrames d’una uci. Tampoc falten evidències de l’entusiasme que va concitar la «guerra popular». S’exhibeixen bates de metges firmades per col·legues arribats de totes les províncies, les crosses d’un doctor que va insistir a treballar i els abnegats voluntaris que van portar menjar als 11 milions d’habitants tancats.  

També documenta l’exposició les audaces i en el seu moment incompreses mesures que van doblegar el virus. Un rellotge assenyala l’inici d’un confinament que el món reproduiria després d’haver-ho desdenyat per inútil i dictatorial, i una maqueta rememora aquell hospital aixecat en tres dies que va ser jutjat com un excés propagandístic. Fins al centre de convencions s’ha portat una de les grues que el van construir.  

Ni rastre de la ineptitud

El capítol de silencis tampoc és breu. No hi ha rastre de l’opacitat ni ineptitud de la gestió de les primeres setmanes i Li Wenliang, amonestat per alertar de la misteriosa pneumònia, comparteix un humil espai amb la resta de doctors morts sense esmentar el tsunami d’indignació que va seguir la seva mort. No hi ha espai per a cap matís a la immaculada gestió del partit en l’exposició. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’economia europea s’alenteix

És habitual que el món estableixi una errònia i simplista relació causal entre la ubiqua propaganda i la satisfacció del poble. Els xinesos no són una massa uniforme i idiotitzada que es mou a impulsos del Govern ni són més ingenus que els espanyols, que sabien que la realitat no s’ajustava al NO-DO durant el franquisme. Aquesta Xina és més oberta que aquella Espanya i participa de la globalització. Milions de turistes i estudiants surten al món, i les xarxes socials mostren una societat vibrant i complexa sense que els esforços censors puguin evitar-ho. El seu orgull actual no neix en el pedestre relat oficial sinó en fets incontrovertibles i ben coneguts: La Xina disfruta d’una cosa semblant a la vella normalitat des que va vèncer el coronavirus al març mentre el món continua amuntegant cadàvers un any després que Wuhan mostrés la fórmula. No ignoren els wuhanesos les barbàries de les primeres setmanes, però el balanç els surt positiu. Res ha ajudat més el Partit Comunista que les notícies arribades de fora: els consells d’injectar-se lleixiu, les teories de la immunitat de grup, les pertinaces deterioracions dels tancaments, els negacionistes, els debats sobre la idoneïtat de les mascaretes… 

L’exposició de Wuhan remarca la incapacitat de la propaganda xinesa per ajustar-se als nous temps. Inclou ara hologrames i altres desplegaments tecnològics, però el seu florit missatge remet al maoisme. S’entén que aquestes tècniques siguin inútils per modular l’opinió global, que ningú cregui avui que el coronavirus va ser portat a Wuhan per militars nord-americans i que segueixi estesa la teoria de la fuga del laboratori xinès que va repetir la Casa Blanca contra l’opinió científica.