Anne Rasmussen : «El virus no té nacionalitat. Cal protegir-se d'un enemic intern»

Directora d’estudis de l’Escola Superior d’Estudis en Ciències Socials (EHESS) de París, especialista en història de les ciències i en l’anomenada grip espanyola, la investigadora Anne Rasmussen creu que una de les lliçons que hem d’aprendre de la crisi sanitària del Covid-19 és que la cultura de la preparació a Occident no ha estat a l’altura del desafiament de la pandèmia. «La relativa contenció d’anteriors epidèmies de coronavirus, com el SARS i el MERS, van disminuir la percepció del risc sanitari en països que no es van veure afectats, a diferència dels països asiàtics, on la cultura de la preparació i l’ús de màscares és més gran», respon per correu electrònic a EL PERIÓDICO.

¿Pot comparar-se l’epidèmia de coronavirus amb la grip de 1918?

Sí, es poden comparar, però això no significa que siguin idèntiques. S’assemblen perquè es tracta d’infeccions respiratòries contagioses, per la relativa impotència terapèutica en la qual ens trobem i pel seu caràcter pandèmic. El 1918, en onades successives, la grip es va estendre per tots els continents i països, fins i tot per les regions polars. Avui també temem l’expansió progressiva de la malaltia a escala global.

¿I en què es diferencien ?

La diferència és, d’una banda, que l’OMS té un sistema eficaç d’alerta i, per un altre, que el coneixement avança més de pressa que el 1918. La seqüenciació del coronavirus s’ha fet en uns dies, l’intercanvi d’informació científica és internacional i les investigacions sobre els antivirals i les vacunes ja estan en marxa. A més, els països rics, sobretot a Europa, tenen sistemes de salut i de protecció social molt superiors als de llavors.

¿Per què es va anomenar grip espanyola si el virus no es va originar a Espanya?

Perquè la pandèmia es va produir durant la primera guerra mundial i la informació sensible, sobretot la sanitària, estava censurada als països bel·ligerants. Com que Espanya va ser neutral, la informació circulava lliurement, cosa que va acreditar el rumor que l’origen de la grip era espanyol, quan no ho era. Els contemporanis se’n van adonar ràpidament, però van mantenir la denominació. 

¿Quines mesures van adoptar els països en aquell moment?

Els que estaven en guerra van prioritzar la continuïtat de les operacions militars sobre el control de l’epidèmia. A Europa, la circulació de tropes, els soldats de permís i la repatriació de refugiats i de presoners van impedir mesures de contenció. Molt pocs països van establir quarantenes. Les polítiques sanitàries es van centrar en el malalt.

¿Va ser menor la mortalitat a les zones on es van decretar quarantenes?

Els casos estudiats a Austràlia, algunes ciutats dels Estats Units i algunes illes revelen una diferència de mortalitat però, ull, parlem de quarantena, és a dir d’un cordó sanitari a la frontera o de restringir les reunions públiques, no d’un confinament com el que vivim ara. Un cas famós el 1918 va ser el de Samoa. L’oest de les illes, sota administració de Nova Zelanda, va tenir una taxa de mortalitat del 25%, mentre que a l’est, administrat pels Estats Units i sotmès a una dura quarantena, la mortalitat va ser pràcticament nul·la. Però una quarantena en estat pur facilitada pel caràcter insular del territori és difícilment aplicable en altres llocs.

¿El tancament de fronteres és eficaç des del punt de vista sanitari per contenir el virus?

Amb l’alt grau de contagi d’infeccions respiratòries com la grip o el Covid-19, les mesures a les fronteres són completament il·lusòries. El problema ja no és nacional, i el virus no té nacionalitat. El Covid-19 no és xinès, com la grip no va ser espanyola. Del que cal protegir-se és d’un virus considerat com un enemic intern. Antigament, per protegir-se de la pesta i el còlera hi havia llatzerets, llocs tancats, mig hospitals, mig presons, on es retenia els viatgers procedents de focus epidèmics per impedir l’entrada de casos sospitosos. Però al desenvolupar-se la teoria dels gèrmens i conèixer la causa de les malalties infeccioses els mètodes profilàctics canvien. S’inspeccionen barcos, es fan diagnòstics individuals, s’hospitalitza i es fa un seguiment de l’itinerari dels malalts. 

El món d’avui és diferent del de 1918 però veiem la dificultat dels sistemes sanitaris europeus per enfrontar-se a la crisi. ¿Quines lliçons hem d’aprendre?

Una de les grans lliçons d’aquesta crisi és que la cultura de la preparació no ha estat a l’altura del desafiament de la pandèmia actual. Els sistemes sanitaris, que a Europa descansen en l’Estat del benestar, estan en tensió perquè els sistemes econòmics liberals han limitat la despesa pública. Al tractar-se d’un nou virus, la falta d’immunitat  i l’absència de tractament i vacuna comporten l’hospitalització dels casos greus i per això veiem el difícil que és fer front a una crisi aguda de caràcter excepcional.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

¿Quin va ser el balanç de la grip de 1918 ?

El cost demogràfic mai se sabrà per falta de dades sobre el nombre de víctimes a Àsia i l’Àfrica, però actualment s’estima que el balanç mundial va ser de més de 50 milions de morts.