Joan Cañete: «Crear un Estat palestí és inviable»

Tretze anys després de deixar la corresponsalia a Israel, Joan Cañete, actual subdirector d’EL PERIÓDICO, publica el llibre d’assaig Muros, bosques, tumbas. Un periodista en Jerusulén (Editorial Lengua de Trapo), una reflexió sobre el conflicte palestino-israelià viscut sobre el terreny.

Va arribar a Jerusalem el 2002 per ser imparcial, i aviat hi va prendre partit. ¿Què va passar?

Jo no en diria prendre partit. Vaig fer la meva feina. Quan vaig arribar em vaig adonar que hi havia un discurs polític dominant que els mitjans de manera explícita i implícita repetíem i que és un dels motius pels quals aquest conflicte es diu que és tan endimoniat i irresoluble. I l’única manera de desfer aquest discurs era fer un treball sobre el terreny com a periodista i explicar què hi veia. No soc historiador ni politòleg; per tant, si havia d’escriure un llibre havia de ser un llibre escrit per un periodista. De Jerusalem me’n vaig anar de corresponsal a Washington i això em va permetre conèixer en termes específics el conflicte des d’una perspectiva més àmplia.

No es pot entendre aquest conflicte sense els Estats Units i la manera com funciona la relació política entre els EUA i Israel, que és summament complexa i es barreja amb qüestions internes amb la política americana i qüestions geoestratègiques. Probablement, també necessitava allunyar-me una mica del terreny per acabar de tenir clar què era exactament el que volia dir. Aquest llibre no és un llibre neutral, adopto una posició, moral potser, però, abans que res, està basada en els meus treballs com a periodista. El que no adopto tampoc és una falsa imparcialitat.

¿En què consisteix aquest discurs dominant?

El que diu que el palestino-israelià és un conflicte molt difícil perquè parteix de la base que són dos pobles que tenen el mateix dret sobre la mateixa terra, que no hi ha manera d’aconseguir la pau perquè els extremistes de les dues parts han dinamitat i boicotejat qualsevol mena d’intent d’aconseguir-la. Segons la meva opinió, aquest no és un conflicte entre dos pobles que tenen el mateix dret sobre la mateixa terra, perquè això implica que són simètrics, que tenen la mateixa capacitat de fer-se mal l’un a l’altre, i no és així.

¿I en què es basa el conflicte des del seu punt de vista?

En la història d’un projecte ideològic que ha tingut un gran èxit, que és el sionista, que aconsegueix portar milers de persones de tot el món a una terra i construir-hi un gran país, modern i exemplar en molts sentits. Un projecte que declara Israel un Estat exclusivament jueu. I aquí és on hi ha el problema: el projecte sionista ha de lluitar amb el petit detall que allà hi vivien i hi viuen milions de persones que no són jueves.

El llibre arrenca amb el viatge que va fer a Israel Josep Pla el 1957, ¿per què ha escollit Pla com a testimoni?

Em fascina Pla com a escriptor. El llibre que va escriure després de visitar Israel ha sigut el referent per a una part important del nacionalisme català, el que sent fascinació per Israel. El projecte sionista té dues ànimes, per dir-ho ‘grosso modo’. La colonialista, homes europeus anant a una terra que no és europea, i una altra de nacionalista. Malgrat que al principi del llibre Pla afirma que es dirigeix a Palestina, en el text gairebé no hi apareixen palestins. La negació de l’existència dels palestins forma part de la narrativa del projecte sionista.

El Tel Aviv més liberal, el Jerusalem més conservador i els colons extremistes dels territoris ocupats. ¿On situa Theodor Herzl, fundador del sionisme?

En tots. El sionisme és una ideologia plural, rica, variada. És d’esquerres, de dretes, de centre, laborista, sindicalista, d’extrema dreta i d’extrema esquerra. Té una capacitat envejable per adaptar-se als canvis històrics, polítics i socials. És laic malgrat que parteix d’una identitat religiosa. El que uneix al sionisme, el seu fil conductor, és el projecte de construir un estat jueu en tot Erez Israel.

Les tesis que defensa en el llibre les reforça amb les d’historiadors israelians molt crítics amb l’ocupació, com Shlomo Sand i Ilan Pappé, però que no tenen repercussió al seu país.

Sand i Pappé són dos ‘outsiders’ perquè no són sionistes. Com ja he dit, no s’ha de dividir políticament la societat israeliana entre esquerra i dreta. L’eix diferenciador és si es és sionista o no, si es creu o no en el projecte de crear un estat jueu a tot el territori de la palestina històrica. El barem no és si estàs a favor o en contra de l’ocupació. La pregunta és si tothom que viu en aquesta terra ha de tenir els mateixos drets i llibertats garantits per l’Estat o bé si l’objectiu primordial és defensar un Estat jueu per als jueus. Pappé i Sand no creuen en aquesta segona opció, que és minoritària a Israel.

Els israelians acudeixen a les urnes en unes eleccions lliures. En el llibre qüestiona que Israel sigui una democràcia plena, ¿per què?

Israel és una democràcia per als ciutadans jueus, que a l’hora de donar plens drets de ciutadania es regeix per criteris d’ètnia. És l’Estat de tots els jueus del món, però no tots els ciutadans israelians tens els mateixos drets; em refereixo als israelians palestins. Voten en les eleccions, tenen els seus partits polítics, però no tenen els mateixos drets. Hi ha lleis que s’apliquen només a una part de la població. A més, Israel controla els territoris ocupats, els habitants dels quals viuen desposseïts dels drets humans i les llibertats polítiques i civils. És el que se’n diu ocupació.

Els palestins han fet ús del terrorisme per combatre l’ocupació. ¿Quin grau de responsabilitat tenen de la seva situació actual?

El terrorisme va ser una decisió estratègica fatal i, a més, no van saber entendre el canvi de paradigma mundial que va implicar l’11-S. El recurs del terrorisme sempre és un error condemnable pel sofriment que comporta a les víctimes. El dret a la vida està per sobre de qualsevol consideració. Hi ha hagut altres grans errors, com la divisió, la corrupció o la incapacitat per entendre les conjuntures internacionals. Són errors que han ajudat que el sionisme sigui un projecte d’èxit.

Qüestiona que la causa palestina continuï sent un moviment d’alliberament nacional...

Si entenem el projecte sionista com un projecte de colonització, era coherent que la resistència palestina tingués una fase de moviment d’alliberament nacional. I també era lògic lluitar per crear un estat palestí. Però la realitat ara, després d’anys de colonització israeliana, és que, de facto, hi ha un sol estat al territori del la Palestina històrica. La colonització ha arribat a uns punts tan profunds que ara mateix és impossible dir que és possible crear un Estat palestí viable.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Quines conseqüències pot tenir l’aplicació del pla de Trump

El pla de Trump és el reflex del que ja està passant. La pregunta fonamental d’aquest conflicte continua sent ¿com pensa gestionar Israel la vida de milions de persones que no pertanyen al projecte sionista perquè no són jueus? Des del meu punt de vista, la causa palestina entesa com a aspiració a crear un Estat propi és una causa perduda, és inviable. Però s’ha de veure què passaria si els palestins passen a reclamar una cosa més senzilla i potent: els mateixos drets i llibertats que els jueus que viuen al territori de la Palestina del mandat britànic.