Una nova UE per reinventar

Amb la sortida del Regne Unit, ha sorgit per defecte una nova Unió Europea (UE) de 27 Estats que s’ha de reinventar. El ‘brexit’ empetiteix la UE i els Vint-i-set no poden demorar més temps una refundació, que reforci la seva cohesió interna, asseguri el benestar dels seus ciutadans i potenciï la defensa exterior dels interessos europeus. «En una època de turbulències geopolítiques i de competència entre les grans potències, la mida compta» i «cap país en solitari pot afrontar els reptes» actuals, assenyalen els presidents de la UE, la Comissió Europea i el Parlament Europeu.

La UE perd amb el ‘brexit’ el 13% de la seva població, el 15% del seu producte interior brut (PIB) i el 5,6% de la seva superfície. Malgrat això, la UE a 27 segueix sent una gran potència política i econòmica mundial: forma el tercer grup de població més gran després de la Xina i l’Índia, amb 447 milions habitants, molt per davant dels 329 milions dels EUA, els 126 milions del Japó o els 144 milions de Rússia. La nova UE postbrexit concentra el 18,5% de l’economia mundial, només superada pels EUA, i el 16% de les exportacions mundials, només superada per la Xina.

La sortida britànica reforça el paper de l’eurozona com a motor polític i econòmic de la nova UE al passar a sumar el 86% del PIB i el 77% de la població de la UE. Sense el suport de Londres, els països fora de l’euro tindran molt difícil oposar-se a les iniciatives consensuades per l’eurozona, ja que no sumen el requerit 35% de la població per a una minoria de bloqueig.

Desenvolupament de la unió

El Regne Unit, durant els seus 47 anys a la UE, es va distingir per prioritzar el mercat únic i frenar el desenvolupament d’una unió més política, mitjançant vetos, excepcions i el foment d’ampliacions que diluïssin la integració política. El Regne Unit va abandonar la UE el 31 de gener, però va començar a anar-se’n el 1993, quan el primer ministre, John Major, va imposar que la Carta Social Europea no s’apliqués al país.

La desaparició del fre britànic no farà més fàcil la integració europea. El Grup de Visegrad –Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia– defensa amb fermesa les competències nacionals. La Nova Lliga Hanseàtica –Holanda, Irlanda i els països bàltics i escandinaus– prioritza la liberalització econòmica i el mercat únic, assumeix moltes posicions defensades per Londres i és reticent a avenços en la integració política.

La sortida britànica reforça ‘de facto’ el pes de l’eix francoalemany, però la creixent desconnexió entre Berlín i París debilita el seu lideratge i influència. Londres era el principal aliat de la cancellera alemanya, Angela Merkel, en la política econòmica i en la contenció de la despesa comunitària. Merkel tem a més a més que qualsevol avenç en la integració pugui costar diners a Alemanya. D’altra banda, l’estil individualista del president francès, Emmanuel Macron, molesta a Berlín i li aliena suports entre els Vint-i-set. La fragilitat política interna d’Espanya i Itàlia limita el seu paper en el debat europeu.

Política de defensa

Els Vint-i-set han mantingut un front comú al ‘brexit’ per preservar la UE, però darrere s’amaguen profundes divergències entre països: Est-Oest, Nord-Sud, rics-pobres. La cimera del 20 de febrer sobre el marc pressupostari 2021-2027 de la UE serà un test sobre la capacitat dels Vint-i-set de superar les seves diferències.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

La sortida britànica elimina la principal oposició al desenvolupament d’una política de defensa europea autònoma de l’OTAN. Però a la pràctica Berlín prefereix concentrar els esforços a desenvolupar la indústria de defensa i menys en les capacitats d’actuació militar, com promou París. França assumeix sola el pes de l’operació militar de contenció gihadista al Sahel des de 2013, malgrat que es considera una amenaça molt greu per a la seguretat de tota la UE. La política d’ampliació de la UE perd amb el ‘brexit’ el seu valedor més influent, mentre creixen les resistències, liderades per França, Holanda i Dinamarca.

La vida política europea seguirà molt marcada aquest any pel ‘brexit’, amb el focus ara en la negociació del futur acord comercial UE-Regne Unit, que serà encara més complexa i tensa que la del pacte de divorci. El pla de Londres de deslligar-se de les normes europees pot bloquejar la negociació, perquè la UE ja ha advertit que no tolerarà una competència deslleial britànica en matèria fiscal, social, laboral, mediambiental i subsidis.