Goodbye Britain!

El divendres vinent 31 de gener, a les 11 de la nit, hora de Londres, el ‘brexit’ es farà realitat. En els pròxims mesos es negociaran els termes de la futura relació amb Brussel·les, però la sortida és irrevocable.

El matrimoni de la Unió Europea i el Regne Unit sempre va ser per interès. Els britànics mai s’han sentit del tot europeus. En realitat, mai ho han volgut ser. El país va cap al desconegut i ningú dubta que les conseqüències seran greus i marcaran molt especialment el destí dels més joves. El tan esmentat Winston Churchill ja ho va dir: «El problema del suïcidi polític és que continues viu per lamentar-lo».

L’excepció britànica

Va ser Churchill qui, com ha recordat el politòleg de la Universitat de Nottingham, Oliver Daddow, va reprendre després de la segona guerra mundial el concepte de l’«excepcionalitat britànica» a l’establir les prioritats internacionals. En primer lloc, l’imperi; després, els Estats Units i altres països anglòfils, i molt per darrere, Europa.

«La tradició de l’excepció britànica té segles i s’ha anat adaptant als canvis del context polític i els desafiaments. Va originar la idea que la Gran Bretanya necessitava via lliure a Europa per a la seva expansió imperial», assenyala Daddow. Estrènyer massa els llaços amb els europeus no era convenient, per a un país que a principis dels anys 50 es considerava una gran potència mundial. Aquesta mentalitat és subjacent en l’inconscient britànic i els ‘brexiters’ la reprenen ara amb el nou concepte de la «Gran Bretanya Global», l’ambiciós futur que espera el país quan trenqui les cadenes amb Brussel·les.  

Disputes i excepcions

Els britànics sempre van veure Europa com una opció, no com una necessitat, i menys encara com una forma d’identitat. La passió de ser europeu és un sentiment inexistent a l’illa. El pragmatisme els va portar a entrar en el Mercat Comú el 1972, amb el primer ministre conservador Edward Heath. L’economia britànica no anava tan bé com l’alemanya o la francesa i van buscar en la pertinença al club europeu més beneficis comercials i financers. «Ho van veure com una manera potencial de recuperar l’estatus de potencial mundial», assenyala l’historiador Jeremy Black, autor de l’obra ‘Britain and Europe: A Short History’ (‘Gran Bretanya i Europa: Una història breu’).

Hi van entrar, però les quatre dècades que ha durat la seva permanència han estat plenes de reclamacions, disputes, privilegis i excepcions. Des de Margaret Thatcher demanant la devolució del pressupost, a Tony Blair atacant el propòsit del «superestat europeu», o el rebuig de tots els primers ministres, sense distinció, a entrar a l’eurozona, o a adoptar l’acord de Schengen. «La Gran Bretanya sempre s’ha vist com un membre mig separat de la UE», segons Black. La UE volia avançar en el camí d’una política exterior conjunta, els britànics no seguirien aquesta via. Ells no volien «més Europa».

Gran Bretanya Global 

La campanya del ‘brexit’ va explotar la reclamació de «recuperar el país», «la independència», «el control de les fronteres».  Nigel Farage i Boris Johnson van barrejar en els seus discursos nacionalisme, ressentiment i l’hostilitat cap als immigrants, especialment contra els de l’Europa de l’Est, que havien arribat en massa en l’última dècada. Es va encoratjar el racisme i la xenofòbia. Es va guanyar un referèndum de repercussions vitals i complexes amb simplicitats i mentides.     

Johnson i els euroescèptics prometen un futur ple d’oportunitats i riqueses potencials. «Una part del pensament econòmic darrere el ‘brexit’, en els cercles de la dreta de l’‘angloesfera’, és que alliberarà el Regne Unit dels suposats grillons de la UE», escrivia aquesta setmana Tony Barber al ‘Financial Times’. «Llavors arribarà el ressorgiment de la Gran Bretanya global, lliure de vagar cap a llunyans i amplis horitzons del món comercial, especialment els de parla anglesa». Però l’anomenada «relació especial» amb els Estats Units pot servir de poc a l’hora de negociar un acord comercial amb Washington. Com Barber apunta, ja hi són presents les advertències a Johnson des de l’Administració Trump sobre les conseqüències si no acata les instruccions en qüestions comercials o de política exterior.

La porta al populisme

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

La majoria dels britànics ha volgut el ‘brexit’, tot i que fins ara totes les conseqüències d’aquesta decisió han sigut negatives. Més de tres anys de disputes han deixat el país dividit i exhaust. El ‘brexit’ ha obert la porta al populisme, que s’ha instal·lat en el poder qui sap per quant temps. El panorama polític al cap d’un trienni és irreconeixible. Johnson ha eliminat els moderats del Partit Conservador i té una majoria que el permet governar al seu aire.

Les dues forces de l’oposició, els laboristes i els liberals demòcrates, han quedat aniquilades a les urnes i estan buscant nous líders. El Partit del Brexit, que tan amenaçador semblava, ha desaparegut del mapa. A Farage només li quedarà divendres reunir davant el Parlament uns quants dels seus fidels cridaners per cantar el God Save the Queen.