Hanan al-Xaikh: «Al Líban, cristians i musulmans s'han unit contra la corrupció»

Hanan al-Xaikh (Beirut, 1945) és una reconeguda escriptora libanesa les obres de la qual aborden sense embuts temes tabús en les societats àrabs com ara la sexualitat feminina i el qüestionament del sistema patriarcal. Exiliada del seu país des del començament de la guerra civil, aplaudeix l’actual moviment en contra de la corrupció de la classe política que es manté viu al Líban des de l’octubre passat i que va provocar la caiguda del primer ministre Saad Hariri.

¿Com està vivint les protestes que estan tenint lloc al seu país?

En cert sentit, soc molt feliç que tota aquesta gent jove estigui protestant. I m’avergonyeix que quan va esclatar la guerra civil (1975) no féssim res, no diguéssim ‘no’ a la guerra. La gent només pensava a anar-se’n del país. Per això estic molt satisfeta amb el moviment actual.

Fins ara, aquestes protestes havien sigut majoritàriament pacífiques, però en els últims dies hi ha hagut xocs entre els manifestants i la policia. ¿Tem que l’actual moviment pugui derivar en un conflicte violent?

No ho crec. Al Líban sempre hi ha hagut conflictes sectaris, tota la vida. Es barrejaven la política, amb la religió i els interessos dels països de l’entorn, com l’Aràbia Saudita i l’Iran.  Però en aquesta ocasió, cristians i musulmans estan junts contra la corrupció.

Vostè va marxar del Líban quan va començar la guerra civil.

Tenia por, especialment perquè tenia una filla de cinc anys i un fill de dos i el meu marit se’n va anar a l’Aràbia Saudita a buscar una feina. Jo em sentia molt malament, tenia molta por. Malgrat que la meva família i amics em deien que tot aniria bé, jo sentia que no. Estava obsessionada amb els franctiradors, n’hi havia molts i començava a embogir, així que vaig decidir marxar.

¿Alguna vegada s’ha plantejat tornar?

No. He canviat, soc una altra persona. Soc una dona de món. Cada any visito el Líban i, en fa tres, un dia em vaig llevar d’hora i vaig sortir al balcó, davant el mar. I em vaig trobar a mi mateixa parlant i llançant una pregunta a l’aire: ¿per què ens vau fer això, criminals? Jo era molt feliç al meu país...

Vostè va ser afortunada de viure en una família oberta que li va permetre viatjar a Egipte per estudiar i que va acceptar el seu matrimoni amb un cristià malgrat ser musulmans.

No em vaig adonar que casar-me amb un cristià fos tan important, que anés a provocar tal terratrèmol. Vaig rebre trucades d’associacions de dones i organitzacions que em donaven suport i em deien que així havien de ser les coses. El meu pare, al principi, es va molestar perquè jo no l’hi vaig dir i es va assabentar per un amic que va llegir la notícia del meu casament al diari en què jo escrivia. El meu editor es va posar molt content quan l’hi vaig explicar i va decidir publicar la història. Va ser un xoc per al meu pare, però després tot va tornar al seu curs.

En els seus llibres aborda tabús en les societats àrabs com el divorci, la promiscuïtat sexual i el patriarcat. ¿Creu que hi ha hagut avenços en aquests aspectes en les societats àrabs?

Hi ha hagut alguns avenços. Per exemple a l’Aràbia Saudita, sobre la qual jo vaig escriure després de viure-hi uns anys als anys 80, ara les dones ara poden conduir i anar a l’escola. Quan jo era allà no podia creure el que veia, semblava que vivia en un altre planeta.

¿Quin és l’estat dels drets de la dona al Líban avui dia?

Al Líban hi ha dones molt fortes que fan el que volen, però el problema són les lleis, que són arcaiques. Per exemple, el divorci depèn de les autoritats religioses. No és el Govern el que decideix, és encara una societat molt sectària.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Vostè viu a Londres des dels anys 80. ¿Què opina del ‘brexit’?

M’agradaria que no s’arribés a implementar. No puc creure que el dia 31 el Regne Unit abandoni la UE. Sento que soc molt afortunada per haver aterrat en aquest país, em va encantar que la gent fos tan oberta i hospitalària... Però crec que som europeus, sempre he sentit que Anglaterra era part d’Europa. No sé com serà ara la vida. És trist, no ho necessitàvem. Es va crear una il·lusió a la gent.