Alberto Fernández inicia la cinquena era peronista enmig d'un ensorrament econòmic i social

Li hauria agradat ser ambaixador a Madrid si Cristina Fernández de Kirchner tornava a la presidència. Ella li va dir que podia vèncer a les urnes Mauricio Macri tot i que no governar i el va nomenar candidat. Alberto Fernández es va convertir així en l’heroi accidental que presidirà a partir d’aquest dimarts una Argentina ferida i expectant. Posar-la dempeus, va dir al presentar el seu equip de ministres, serà una altra vegada una «epopeia».

El nou cap d’Estat inaugurala cinquena era del peronismeenmig d’enormes expectatives i temors. El coronel Juan Perón va ser el pare fundador del moviment polític que la dreta continua considerantuna maledicció. Perón va governar en tres oportunitats, les dues primeres (1945-55) amb els seus anys d’or i escarni que van acabar amb un cop d’Estat. Va tornar al país el 1973.  La seva dona, Isabel Perón, el va heretar quan va morir el 1974 i va abonar el camí de l’última dictadura (1976-83). El tercer peronisme (1989-99) va tenir l’empremta neoliberal de Carlos Menem. La quarta etapa, entre el 2003 i el 2015, va moure elpèndol ideològicen la direcció contrària amb Néstor i Cristina Kirchner.  Ara Alberto,l’altre Fernández, assumeix el paper de bomber que ha d’apagar unincendi econòmic i social.

A poques hores d’abandonar el seu càrrec, Macri va tenir el seu propi bany de masses per acomiadar-se. L’acte final va oscil·lar entre l’autoelogi, la sensació del deure complert i l’advertència al successor que seràun fiscal implacablei custodi de l’obra realitzada en quatre anys. Dijous passat, Macri havia dit per la cadena nacional que l’Argentina tenia menys corrupció, més ètica pública i infraestructura. Mentre gravava el seu missatge, l’Observatori Social de la Universitat Catòlica Argentina (UCA) informava que la pobresa afectava el 40,8% de la població: 16 milions de persones. La indigència, en tant, colpeja 3,6 milions d’argentins, el 8,9%. La pobresa va pujar 12 punts com a conseqüència de les successives devaluacions, ajustaments econòmics i l’espiral inflacionari. Sóncinc milions més de personesrespecte a quan Macri va guanyar els comicis amb la promesa d’aconseguir la «pobresa zero». A l’iniciar el seu mandat va demanar als argentins que ho jutgin per aquests resultats. Les xifres donen compte ara que el 59% dels nens i adolescents de 0 a 17 anys passen gana. Això representa set milions d’aquesta franja poblacional.

La pesada herència

Quan la dreta va arribar al poder va parlar de la «pesada herència» del kirchnerisme. El seu inventari no es va estalviar d’adjectius. Fernández ja va dir també que troba un llegat calamitós. L’activitat econòmica és un4,9% inferior a la del 2015. El salari va acumular una caiguda del 18,5%. La inflació del 2019 arribarà al 60% el 2019 i més del 300% des del 2016. Es van perdre 158.600 llocs de treball i van tancar 22.000 empreses. L’atur arriba a l’11% i el 49% dels argentins té una feina informal. 

El peso es va devaluar un 538%. El deute extern representava el 2016 el 52% del PIB. Gairebé s’ha duplicat. En els quatre anys de Fernández, l’Argentina ha de pagar als seus creditors 170.000 milions de dòlars en concepte de capital i interessos, i no hi ha d’on treure’ls en les condicions de precarietat existents. Sense un immediat acord amb els creditors, el nou Govern no podrà començar a enfrontar els desafiaments que l’esperen. Ja negocia amb l’FMI.

Un món advers

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

Fernández no es troba amb cap condició externa favorable. D’acord amb la revista ‘Crisis’, ell a dalt a la Casa Rosada en moments que «tamborinen les alarmes a tots els aspectes». D’un costat, la disputa geopolítica entre els Estats Units i la Xina, que té el seu fort capítol argentí. De l’altre, el panorama recessiu global. En aquest context, el secretari d’Estat nord-americà, Mike Pompeo, ha tornat a utilitzar el llenguatge més ofensiu cap a la regió llatinoamericana quan l’ha anomenat «pati del darrere» dels EUA. El cop d’Estat a Bolívia, les crisis de governabilitat a Xile i Colòmbia i les molt difícils relacions que s’acosten entre l’Argentina i el Brasil de Jair Bolsonaro fixen l’escàs marge d’acció de Fernández.

«En aquest escenari desfavorable el tan esmentat pacte social es converteix en una necessitat tan bàsica com improbable de concretar», va considerar la revista ‘Crisis’, tot i que va reconèixer que, amb poc, el peronisme naixent pot fer la diferència. «En té prou amb torçar la tendència decadent la que Mauricio Macri ens conduïa amb obsessiva fatalitat per aconseguir una mica d’aire i obrir una llum d’esperança».