Cuba es queda en reserva

Cuba s’ha convertit en un formiguer de solucions momentànies per fer front al’aguda escassetat de combustible. Per les autoritats es tracta d’una «situació conjuntural»; per la majoria de la població, és més aviat unasituació desconjuntural.

El carburant arriba a l’illa amb comptagotes. Apareix una setmana i desapareix radicalment una altra fins qui sap quan. «¡La gasolina està perduda!», s’exclama al carrer. En els últims temps, el Govern de Donald Trump ha decidit estrènyer encara més el coll a les autoritats cubanes. Una actitud típica en períodes preelectorals als Estats Units per acontentar el poderós ‘lobby’ de Florida i així guanyar els seus vots.

L’11 de setembre, el president cubà, Miguel Díaz-Canel, sense intenció de «provocar por», va revelar al país la situació d’escassetat en el programa de televisió ‘Mesa redonda’, que es caracteritza perquè els col·laboradors sempre estan d’acord en tot, com passa en l’Assemblea Nacional, on les lleis s’aproven per unanimitat.

A Cuba també hi ha escassetat d’aliments, entre els quals els més peremptoris, i de medicaments, fins i tot per a malalties molt delicades. Unes carències que porten a la desmoralització de la població. És com si a ningú li importés res. Com un campi qui pugui. El cas actual de la gasolina és només la gota, aquesta vegada de petroli, que ha fet vessar el got.

Aplicació per al mòbil

Les cues davant de les gasolineres són interminables. La gent espera hores i hores a veure si Déu fa que arribi un camió cisterna. ¿I què fa? Doncs es pren l’escassetat amb molta calma. Els cubans ja estan acostumats al que és desconjuntural.

¡Ah, la inventiva! Algú ha posat en marxa una aplicació per a mòbils que informa els conductors en quina gasolinera hi ha combustible, si la cua és llarga i si hi ha perill que s’acabi el carburant abans que a un li toqui servir-se. També ha sorgit una nova ocupació desconjuntural: individus que, a canvi de diners, fan cua i, una vegada a prop del sortidor, truquen pel mòbil a qui el va contractar.

El mateix ocorre amb els medicaments. Tot i que, en aquests casos, els que han de fer llargues cues solen ser la gent gran, els més necessitats. La seva espera pot començar a les quatre del matí. Arriben a la farmàcia com zombis, a veure si quan entra el camió ve la medicina que li urgeix. Cosa que sol passar a mig matí.

Aquesta situació recorda als cubans el conegut com a període especial, imposat per Fidel Castro el 1991 després de la caiguda del Mur de Berlín. En aquells anys, els carrers estaven plens de bicicletes com si fos la Xina de Mao, i no la Xina d’ara, plena de Maseratis.

Retallades aquí i allà

A les parades d’autobús s’amunteguen persones cada vegada més desesperades per no poder traslladar-se. La policia exigeix a vehicles estatals que omplin els seients buits i els mitjans de comunicació fan una crida a la població a solidaritzar-se amb aquells que no tenen mitjans propis.

Avui les autoritats fan l’indicible, retallant aquí i allà, per evitar que es produeixin les apagades de fa 28 anys, quan es tallava el fluid elèctric fins a 12 hores contínues a la nit. Allò va durar anys.

La incapacitat per produir, la persecució als que ho fan bé –perquè a Cuba l’èxit és més perillós que el fracàs–, l’aplicació d’estructures econòmiques àmpliament provades com a inservibles, els obstacles al desenvolupament de la iniciativa privada, són en veritat el que crea la situació de desconjuntura, segons els analistes.

«Els problemes econòmics de Cuba no són conjunturals, sinó que s’assenten en una consuetudinària dependència sobre un soci estranger i la incapacitat durant 60 anys –la revolució cubana va triomfar el gener de 1959– de no poder sufragar les importacions amb les mateixes exportacions, tot això agreujat perl’embargament dels Estats Units», segons el parer de l’economista cubà Carmelo Mesa-Lago.

Productor mundial

Notícies relacionades

Quan vaig tornar a Cuba

El Rei defensa davant de Díaz-Canel la democràcia i els drets humans

El país ha importat fins i tot sucre, del qual va arribar a ser el primer productor mundial, i compra a l’exterior fruites fresques per proveir els turistes, quan si cau una llavor a terra brota un arbre de papaia. A tot això, la nova Constitució, acabada d’aprovar, reprodueix les traves al creixement del sector no estatal de l’economia i a l’autonomia de la societat civil.

El mateix Díaz-Canel sembla donar la raó a això al dir que «aquesta conjuntura es pot repetir» i que potser tornin les apagades tot i que «mai serien de tanta intensitat com en el període especial», la qual cosa deixa clar que no es tracta d’un problema conjuntural, sinó d’alguna cosa més severa i no a llarg termini.