Els antigovernamentals arrasen a les urnes a Hong Kong

Se sabia que el cansament ompliria les urnes de Hong Kong. El cansament d’uns amb el Govern i el d’altres amb el caos, només quedava per resoldre els percentatges. I l’odi a la cap executiva, Carrie Lam, va sobrevolar els sis mesos de violència i vandalisme que han enfonsat l’excolònia en la recessió econòmica. La derrota dels partits oficialistes en els comicis municipals col·loca en una posició delicada el Govern insular, envia un missatge rotund de repulsa a Pequín i inflama la moral del bàndol pandemòcrata. És una victòria moral, sense conseqüències polítiques tangibles, però que es carrega el tradicional equilibri de forces en una societat que sempre havia mimat els seus vincles amb l’interior.

El resultat a les 3 de la matinada (hora local), amb molta nit encara per davant, apuntava més a una demolició que a una derrota. Els oficialistes comptaven amb 13 ridículs seients davant els 142 dels antigovernamentals, en humiliant contrast amb els 298 districtes dels primers davant 126 dels segons en els comicis anteriors. El percentatge de vots certificava la bretxa social, amb un 59% davant el 41%.

«Els hongkonguesos han entès aquestes eleccions com un referèndum i han dit amb claredat que no estan contents amb la manera amb què el Govern i Pequín han gestionat les protestes durant sis mesos», va dir Kevin Lam després d’assegurar-se el seient del districte de South Horizons West. Lam, que substituïa el mediàtic líder Joshua Wong després de ser bloquejat per la junta electoral, espera que la victòria accentuï les reclamacions de més democràcia per a l’excolònia. El candidat oficialista Michael Tien va al·ludir al tsunami de vots joves per explicar la seva derrota i va aconsellar el Govern que atengui la seva veu. De l’escarment no es van salvar ni tan sols tòtems com Junius Ho, el populista que molts veien com l’últim dic davant l’anarquia dels radicals.

Esmena a la totalitat a Carrie Lam

Notícies relacionades

La llavor de la discòrdia a Hong Kong

¿Per què no és possible un Tiananmen a Hong Kong?

La victòria antigovernamental s’entén com una esmena a la totalitat a Carrie Lam. El destí de les eleccions municipals estava escrit des que es van plantejar com un plebiscit a la seva tasca. Aquest enfocament explica que la participació s’enfilés fins i tot més del 70% –marcant un rècord d’afluència– quan quatre anys enrere només el 40% dels hongkonguesos es va preocupar per unes eleccions on s’esbomben qüestions d’intendència local. En una societat dolorosament fracturada, unes de les poques qüestions que posen d’acord a tots els hongkonguesos és que Lam és la cap executiva més nefasta des que l’excolònia va tornar a la mare pàtria el 1997. Va ser irresponsable que tramités la llei d’extradició que va catalitzar les protestes, absurd que n’acordés la suspensió temporal i irrellevant quel’enterrés  quan el moviment ja havia acumulat noves i quimèriques pretensions i abraçat la violència i el vandalisme. Ningú discuteix que rere l’incendi de Hong Kong, una de les ciutats més pacífiques d’Àsia, hi ha la piròmana Lam.

La victòria proporciona 117 vots als pandemòcrates en el comitè de 1.200 membres que elegeix al cap executiu, encara insuficients contra el rodet governamental, però anticipa un altre sisme en l’equilibri de forces tradicional en les eleccions legislatives de l’any que ve.