Un somni truncat en un camió frigorífic

Els 39 cossos congelats en un camió al Regne Unit amb passaports xinesos van desencadenar una qüestió evident: ¿per què dotzenes de persones de la segona economia mundial i imminent primera, que disfruten d’aquest «somni xinès», que predica el seu president Xi Jinping, es juguen la vida en una agitada travessia per guanyar-se-la en un llunyà país de glòries pretèrites? Les investigacions policials han revelat que no eren xinesos sinó vietnamites, però la qüestió persisteix.

El Vietnam és el miracle desconegut de l’Àsia. Les seves reformes de 1986 van enterrar la decrèpita economia planificada i van cessar els èxodes d’un país devastat per les guerres. El país ha lluitat amb eficàcia contra la pobresa, encadena creixements anuals del 7%, exporta a tot el món, ha fet les paus amb els seus enemics històrics, està completant amb èxit la delicada transició d’un model de manufactures que es beneficia dels baixos salaris a un altre de productes tecnològics, la seva renda per càpita ha passat de 95 dòlars el 1990 als actuals 2.342 i les enquestes revelen un optimisme radiant. La mateixa qüestió: ¿per què?

Un miracle que no és per a tothom

Són les desigualtats socials. Al Vietnam, com a la Xina, el miracle econòmic no ha beneficiat a tothom per igual. A un grapat de quilòmetres de l’occidentalitzada Ho Chi Minh, de l’efervescent Hanoi o de les turístiques Hoyan o Hue, molts vietnamites continuen lligats a una vida rural d’aspre present i incert futur. El gruix dels immigrants locals arriben de les províncies centrals de Nghe An, Quang Binh i Ha Tinh, amb una tradició migratòria sedimentada durant dècades. Les noves i luxoses vivendes aixecades amb els diners remesos pels emigrants que esquitxen la pobresa regnant remarquen el missatge: l’èxit exigeix fer les maletes. Més de 18.000 vietnamites arriben a Europa cada any.

La seva destinació natural és el Regne Unit, amb una nombrosa colònia de compatriotes i abundants llocs de treball en restaurants, salons de bellesa o plantacions il·legals de marihuana. El 70% dels vietnamites arribats entre el 2009 i el 2016 van ser víctimes d’explotació laboral, segons dades del Govern anglès. No és, doncs, un fenomen nou. L’ambaixador Gareth Ward recordava abans de la troballa dels cadàvers a Essex les morts per fred extrem o falta d’oxigen als camions. «Molts ni tan sols arriben a trepitjar la terra promesa», va aclarir.

‘Passatges’ de milers d’euros

El camí depèn de la butxaca. Les xarxes de traficants ofereixen una oferta diversificada, des de la classe turista a la d’executiu. La primera, per uns 3.500 euros, obliga a una odissea homèrica d’incessants perills. La ruta inclou la Xina i Rússia fins a assolir el cor europeu, amb desplaçaments nocturns a peu per eludir els controls fronterers. En la segona, que assoleix les desenes de milers d’euros, s’utilitzen passaports falsificats o duplicats per pujar a un avió. Però totes dues convergeixen a París: l’única opció per travessar el canal de la Mànega és ficar-se en un camió on no s’hi cap i confiar que els funcionaris no el registrin. Pham Thi Tra My, de 26 anys, havia pagat 35.000 euros pel seu passatge. Unes hores abans que el camió fos obert en un polígon industrial havia enviat un missatge de text: «Ho sento, mama. No he tingut èxit en el meu viatge. M’estic morint perquè no puc respirar».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ja no és el ‘llanito’ solitari

L’opció VIP equival a dècades d’ingressos a les zones rurals. Però la suma s’entén com una inversió de futur i els forts llaços familiars de la tradicional vietnamita accepten el tracte encara que obligui a hipotecar vivendes, vendre terrenys o demanar préstecs.

El Regne Unit semblava la solució idònia per a Bui Thi Nhung. El seu pare havia mort de càncer, una malaltia impedia treballar la seva mare i la resta de la família va ajuntar els diners perquè emprengués el viatge a l’agost. «Només vull una vida tranquil·la», va aclarir a les xarxes socials. Va passar per la Xina, Alemanya i Bèlgica. A les xarxes socials es mostrava com una turista més, disfrutant del te amb llet freda i boletes de gelatina dolça que disfruta la joventut a Hanoi o Ho Chi Minh. «Quan era al Vietnam pensava que Europa era rosa, però resulta que és negra», va escriure a les xarxes socials. Pocs dies després va pujar a un camió cap al Regne Unit. Tenia 19 anys.