70 ANYS DE LA REPÚBLICA POPULAR

Pequín compleix el somni de Mao amb la recepta contrària

El país asiàtic arriba als 70 anys amb el pragmatisme com a motor del seu auge econòmic

china inicia el 70 aniversario de su fundacion / periodico

4
Es llegeix en minuts
Adrián Foncillas
Adrián Foncillas

Periodista

ver +

En cap gravació se sentMao proclamant que la Xina acabava de posar-se en peu però així ha quedat per a la història. En aquella germinal al·locució amb prou feines va aclarir que quedava constituït el Govern de la República Popular. El missatge sobrevola la literalitat: despertava un poble que, segons la profecia napoleònica, canviaria el món. Mao continua supervisant el seu poble des del retrat que remata l’entrada sobre la Ciutat Prohibida, tot just uns metres darrere de l’estrada sobre la qual 70 anys enrere es va dirigir a la multitud atapeïda a Tiananmen.

Mao estaria més que satisfet d’on ha arribat aquell país empobrit devastat per la guerra civil, l’imperialisme japonès i la rapinya colonial europea. És probable que presentés objeccions al que han fet amb la seva bastida comunista però fa temps que la Xina prioritza el què al com.

Qualsevol persona gran aquí és un supervivent contumaç, amb la seva biografia embastada per guerres, les fams del Gran Salt Endavant i l’holocaust moral de la Revolució Cultural. Dècades de «feina dura» i «lluites èpiques», ha corroborat el president Xi Jinping, que també va ser enviat a endurir-se a les zones rurals en els temps més convulsos. Aquest camí pedregós i oblic és el que la Xina recordarà aquest dimarts en una d’aquestes cites amb la història que banya en oripells i pompa.

Pobresa

Cap país ha canviat tant i tan ràpid i pocs tenen més raons per felicitar-se. Aquell país misèrrim i famolenc, amb Mao com a excepció obesa, erradicarà la pobresa l’any que ve. Cap Govern l’ha combatut més i millor, ha ratificatl’ONU: hi ha alguna cosa de fal·laç en congratular-se per la reducció de la pobresa al món quan en les últimes dècades l’ha monopolitzat Pequín. L’agricultura ha passat d’ocupar el 83,5% dels xinesos el 1952 a només un de cada quatre, la renda per càpita ha crescut dels 54 dòlars a gairebé els 10.000 dòlars i la seva contribució a l’economia global ha passat de l’1,8% al 16%. Iniciatives com la Nova Ruta de la Seda o el Banc Asiàtic d’Inversió i Infraestructures subratllen la seva empremta i suposen un saludable contrapès al caspós proteccionisme de Washington o Londres. Només governs afins com el rus o el germànic oriental van reconèixer aquella Xina maoista que va haver d’esperar a la visita de Nixon el 1972 perquè l’ONU li donés la cadira que havia ocupat Taiwan.

Mao, durant la proclamació del naixement de la República Popular de la Xina a la plaça de Tiannanmen, l’1 d’octubre de 1949. / AP

La Xina ha canviat el seu patró productiu a velocitat supersònica: del camp a les fàbriques que van regar el món de falsificacions manufactures barates i ara lluiten per la cúspide tecnològica mundial en el seu últim i més ambiciós gir. Els consumidors es burlaven ahir dels mòbils xinesos, aquelles grolleres còpies, i avui Huawei lidera les vendes a bona part del món i manca de rival a les xarxes 5G que transformaran les nostres vides. El Pla Xina 2025, que emfatitza el desenvolupament de les àrees estratègiques d’aquest segle, va motivar que els Estats Units li declaressin la guerra comercial.

També el seu procésd’urbanització manca de precedents pel seu ritme i magnitud. La població rural a penes va baixar del 89% al 81% durant les tres dècades maoistes, peròl’obertura econòmica va estimular el moviment més gran de la humanitat en temps de pau. Els xinesos de les regions centrals van buscar la seva porció del miracle econòmic a les fàbriques disseminades per tota la costa oriental. Les ciutats van acollir més xinesos que el camp per primera vegada el 2012, el percentatge urbà arriba avui al 60% i encara queda un bon tram fins al 80% de les economies desenvolupades. La Xina ha jubilat la seva mil·lenària tradició agrària en tot just una generació quan Europa en va necessitar més de tres. Avui compta amb més d’un centenar de ciutats amb almenys d’un milió d’habitants. Shenzhen serveix d’epítom: aquell llogarret de camperols de 30 anys enrere és avui una macrociutat de 12 milions d’habitants d'espaterrants gratacels i àmplies avingudes que mira desacomplexada la veïna Hong Kong.

Fora cotilles ideològiques

Deng Xiaoping, el clarivident arquitecte de les reformes, va alliberar la Xina de les cotilles ideològiques. No hi ha res lloable en la pobresa, va aclarir en la seva defensa del socialisme amb característiques xineses. Aquest eufemisme va validar anatemes com l’entrada delsempresaris  en el partit, la menció del mercat en les polítiques oficials o l’actual pes del sector privat en l’economia.

Notícies relacionades

El lloc que aquesta potent Xina ocupa al món satisfaria Mao però molt del que mostra avui el país atenta contra el seu llegat, corrobora Stanley Rosen, professor de Ciència Política a l’Institut Estats Units-Xina de la Universitat de South Carolina. «Va escriure sobre la creació d’un nou home i dona socialista o l’eliminació de les tres grans diferències socials [treballador i camperol, tasques manuals i mentals, ciutat i camp] i va perseguir la modernització i industrialització ràpides a través d’esforços com la col·lectivització», afirma. No hi ha res menys comunista que les fortes desigualtats socials.

La Xina actual no s’assembla en res a aquella però la població no veu una ruptura abrupta, sinó un fil conductor que enllaça Mao amb la imminent conquesta de la cúspide global. L’assumpte consistia a aixecar-se.

Temes:

Xina