Les vulneracions de Salvini

La política de “ports tancats” a les oenagés que rescaten migrants posada en pràctica pel Ministeri de l’Interior italià, dirigit per Matteo Salvini, viola la Constitució del país i diversos tractats internacionals firmats pel país transalpí, segons han subratllat en diferents ocasions nombrosos experts italians en dret internacional.

L’article 10 de la Carta Magna afirma que “l’ordenació jurídica italiana assumeix les normes reconegudes del dret internacional”, que regulen “la condició jurídica de l’estranger” i remarca que, en el cas que “al seu país li sigui impedit l’efectiu exercici de les llibertats democràtiques garantides per la Constitució italiana, té dret d’asil”. “No s’admet l’extradició de l’estranger per delictes polítics”, afegeix el text constitucional.

El tancament dels ports “es pot aplicar, però amb límits molt precisos”, explica Dario Belluccio, de l’associació de juristes sobre migracions (Asgi). Per exemple, en el cas de la nau ‘Aquarius’ (2018), que va entrar a aigües italianes i després va ser desviada a Espanya, Itàlia era responsable dels transportats fins al final del viatge.

Segons la Convenció de l’ONU sobre el dret del mar (1982), ratificada per Itàlia el 1994, els ports es poden tancar si una nau suposa un “perjudici per a la pau, el bon ordre i la seguretat de l’Estat costaner”.  D’acord amb la Convenció Solas (1974), ratificada per Itàlia el 1980, sobre el salvament de vides humanes al mar, l’allunyament d’una nau socorreguda per un país comporta una violació. Implica també una violació de la Convenció Sar (1979), firmada per Itàlia el 1989.

“Tracte inhumà”

En l’àmbit europeu, “el tancament dels ports a persones acabades de socórrer viola els articles 2,3 i 4 del quart protocol de la Convenció europea sobre els drets de l’home”, il·lustra Belluccio. S’hi descriu que les persones rescatades necessiten atenció mèdica i alimentació, i negar-los assistència “es pot considerar tracte inhumà i degradant (art. 3)”.

Les diferents Convencions de Ginebra, entre les quals la de 1951, regulen la situació dels demandants d’asil, que al ser allunyats per força del país que els ha assistit no poden exercir els seus drets. L’article 4 prohibeix els “rebutjos” a alta mar, circumstància per la qual Itàlia ja va ser condemnada el 2012.

Notícies relacionades

Sánchez ofereix a l''Open Arms' el port espanyol més proper

Un barco amb 57 migrants atraca sense problemes a Lampedusa

El maig d’aquest any, l’Alt Comissariat per als Drets Humans de Ginebra, va enviar a Roma una carta d’11 pàgines, en què demanava explicacions “perquè existeixen raons fundades per considerar que les ordres del Govern italià” sobre migrants i oenagés constitueixen “una greu violació de les convencions internacionals”. El document elogiava les forces navals italianes pel seu compromís en els salvaments, però denunciava que, a “falta d’indicacions governatives per als socors, el paper de les oenagés resulta essencial per salvar vides humanes”.

El Tractat de Dublín (1990) regula la situació dels demandants d’asil i estableix que ha de ser sol·licitat al primer país d’acollida, circumstància que Itàlia rebutja, ja que es troba a primera fila del Mediterrani respecte, per exemple, Finlàndia. Però en les set reunions del 2018 per consensuar una modificació del tractat, Itàlia va ser baixa en sis i el mateix va fer en la primera del 2019.