Una estació de tren que resumeix el drama hongkonguès

Era la cinquena manifestació en menys d’un mes i la primera després de la presa i saqueig del Parlament. Mesuraria la deriva violenta d’un moviment que es reclama pacífic i l’entusiasme després d’un calendari extenuant. Sobre el primer, no hi ha dubtes: la protesta va transcórrer sense més incidències que els litúrgics insults a la policia. Sobre el segon, hi ha interpretacions oposades: els 230.000 o 56.000 assistents, segons s’atengui els organitzadors o el Govern, són llunyans a la recent cota de dos milions però suggereixen molta empenta prodemocràtica encara.

Les protestes a Hong Kong són ja un gènere en si mateix. Les samarretes negres, els paraigües, els murs coberts d’adhesius amb proclames, l’eficient cadena de subministraments, els crits a favor de la democràcia i en contra de Pequín i el govern regional, les banderes britàniques que busquen més l’emprenyament xinès que l’agraïment a un país que res va fer per portar-hi la democràcia... L’element innovador va ser l’objectiu: per primera vegada no es dirigia la protesta a les autoritats locals, sinó als xinesos de l’interior i al Partit Comunista.

Temes censurats

La marxa va discórrer per la península de Kowloon, esquitxada per les botigues que freqüenten els turistes xinesos, i va acabar a l’estació de tren d’alta velocitat que uneix l’illa amb el continent. La finalitat era informar els compatriotes de tot el que el seu Govern els censura: els excessos comesos sobre l’ètnia musulmana uigur a la província occidental de Xinjiang, les últimes revoltes a la ciutat de Wuhan contra una planta incineradora contaminant, el seu plec de càrrecs contra Pequín per l’intervencionisme en qüestions locals... El mandarí va substituir el cantonès en els càntics i les pancartes per assegurar la claredat del missatge. Manifestants i turistes van coincidir en la marxa sense que els primers sabessin sempre com reaccionar a aquest bany de realitat.

L’estratègia remarca les diferències entre Hong Kong i l’interior i la voluntat popular que allà segueixin. L’illa és un oasi de llibertat a la Xina que s’ha aixecat contra el projecte de la llei d’extradició i altres iniciatives inquietants. Lily, treballadora social, va néixer al continent i fa 13 anys que és a l’excolònia. “Al principi no vaig notar grans diferències en la vida diària. Però a partir del 2008 a la Xina va augmentar la censura. Entenc que els hongkonguesos lluitin per defensar la seva singularitat”, assenyala davant l’estació de Kowloon Oeste.

El cavall de Troia

El tren compendia el drama hongkonguès. La línia, inaugurada l’any passat, és inatacable des de la perspectiva econòmica. Integra finalment el rutilant pulmó financer xinès a la xarxa més gran d’alta velocitat del món i estimula les sinergies entre l’illa i l’interior.

Notícies relacionades

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Els EUA ajudaran amb 95.000 milions de dòlars Israel, Ucraïna i Taiwan

Però molts la veuen com un modern cavall de Troia que llimarà la seva autonomia. En el centre de la polèmica hi ha els controls de passaports en aquesta elefantíaca i futurista estació al centre de l’excolònia. Fins allà Pequín ha desplaçat diversos centenars de funcionaris i policies per complementar els tràmits en el que suposa el seu primer exercici de competències en terra hongkonguès. També poden practicar detencions complint la llei de l’interior per accions que permet la llei hongkonguesa i traslladar els sospitosos al continent.

Increment de turistes

El tren augmentarà el cabal de turistes de l’interior, que avui assoleix els 20 milions en una illa amb 7,5 milions d’habitants. En els intestins de la seva estructura abunden les botigues amb llet en pols i altres productes demanats al continent. La seva presència és tan necessària per a la salut econòmica de l’illa com incòmoda per a una població educada en el formalisme britànic. “Són massa i no tenen maneres. Criden, se salten les cues i orinen en qualsevol part”, explica Ryan, financer de 25 anys. El tren també aguditza les percepcions: els xinesos de l’interior són menyspreats a l’illa com a nou-rics assilvestrats, mentre els hongkonguesos són per als continentals uns ‘pijos’ presumptuosos que els miren per sobre de l’espatlla.