Menors sense refugi

La Valeria encara abraçada al seu pare. La Valeria de cap per avall, encara encaixada a la samarreta d’Óscar Alberto Martínez Ramírez, al riu Bravo. La Valeria morta a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, una altra vegada en aquesta porta simbòlica entre el Nord i el Sud, en aquests llocs on uns quilòmetres dictaminen la distància entre la mort i la vida. La fotografia, la commoció social –que cada vegada dura menys– i la literatura: com van haver de ser arrossegats junts pel corrent, el gest del seu braç encara envoltant el clatell del seu pare. Sí, la història universal. La història de la Valeria no és única, ens diuen: és la història de milers de nens que fugen de la violència a tot el món. La Valeria és una icona: aquesta paraula que mai hauria d’anar unida a la Valeria.

Però la seva història sí que és única. Són tantes les fronteres, els mars i rius, els murs i les guerres, que els nens i nenes refugiades –anomenem-los així de moment– pateixen una violència terrible però diferent a nombrosos punts del planeta. Eliminar la singularitat és l’eliminar el periodisme, la possibilitat de discernir, de proposar. Hi ha solucions globals que passen per aplicar les lleis, pel respecte al dret d’asil, per la protecció de la infància, però a cada escenari hi ha problemes urgents i concrets que s’han de resoldre i que no es poden subsumir en un magma de drama inexorable. En el cas de la Valeria, per exemple: la violència a Amèrica Central, les bandes al seu país (El Salvador), els perills a què s’enfronten els qui creuen Mèxic per arribar fins a l’última frontera, i la xenofòbia del president dels Estats Units, Donald Trump.

El recent informe anual de l’Agència de l’ONU per als Refugiats (Acnur) revela que la població refugiada mundial és de 25,9 milions de persones. Aproximadament la meitat són menors d’edat. El 2009 eren el 41%. L’any passat, Acnur en va registrar 111.000 menors que viatjaven sols o que havien sigut separats, i 27.600 van demanar protecció internacional. Són els casos que l’organisme ha pogut computar. La majoria són a Uganda (41.200) i provenen d’una de les pitjors guerres –i més brutalment silenciades– dels últims anys: el Sudan del Sud. És evident que hi ha molts més casos, a l’Àfrica i en tot el globus, però no es registren. Existeixen, però no hi són.

Manifestació emmascarada

En un hospital a la frontera entre Jordània i Síria, vaig conèixer fa anys el Mohamed, un nen de dos anys que havia perdut la vista. A l’Amina, que amb quatre anys havia perdut una cama. A l’Amal, que amb cinc anys intentava recuperar la visió en un ull. El Mohamed, l’Amina i l’Amal –els seus noms són ficticis– eren germans: van patir aquestes ferides, segons em van explicar els seus pares, en un atac d’un tanc sirià contra casa seva. El seu germà petit, de quatre mesos, havia mort. “Els nens memoritzen el que passa –em va dir la seva mare–. Aquesta nena sempre em diu: he perdut la cama per aquesta guerra. I l’altra recorda que sagnava de l’ull. Va perdre el coneixement durant l’atac, però se’n recorda tot”. Mentre la seva mare parlava, l’Amal, la nena de cinc anys que ho recordava tot, reclamava la seva atenció jugant amb un globus violeta.

El patiment dels nens és una cosa tan elemental i delicada que sempre dubto, com a periodista, a l’hora d’escriure sobre ell. Es corre el risc d’utilitzar la infància per commoure sense informar, de la mateixa manera en què es fa pornografia de la pobresa o es glamuritza la violència en fotografies perfectes i sèries d’èxit. O pitjor: es corre el risc d’acabar parlant –¡una altra vegada!–  de les societats riques, que sovint són incapaces de veure’s en altres persones, però sí que són capaces de veure en els nens de tot el món els seus nens. Una manifestació emmascarada d’egoisme compassiu.

Però aquest món en moviment no pot explicar-se sense la infància, perquè la meitat dels que fugen són menors d’edat, perquè el dolor de les migracions, en tantes ocasions, està lligat a ells. També l’alegria –l’alegria de vegades impossible–, i potser aquesta sigui una altra forma d’explicar-ho.

Recordo una operació de rescat de Metges Sense Fronteres al Mediterrani, quan Matteo Salvini encara no era ministre d’Interior a Itàlia i no havia intentat tancar aquesta ruta. La primera persona rescatada en aquella operació va ser una bebè siriana de deu mesos que fugia amb els seus pares de Líbia. No estava espantada, no plorava. Era l’alegria del barco: se n’anava en braços de tothom, jugava amb els pakistanesos rescatats, amb els treballadors humanitaris. Si normalment la presència d’un bebè dona dramatisme a una crisi humanitària, aquí servia per desdramatitzar-la.

Estranya catarsi

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

És l’estranya catarsi que es produeix, de vegades, en aquest tipus de migracions. La de nens creuant l’Egeu i els Balcans per arribar al nord d’Europa amb els pares intentant-los convèncer que és una mena de gimcana o de videojoc. La dels xavals centreamericans en albergs de Mèxic jugant a futbol a l’espera de seguir la seva ruta cap al nord. La de les nenes en un recinte protegit de l’ONU al Sudan del Sud, corrent descalces i trepitjant vidres, gronxant-se, passant-s’ho bé mentre s’escapen de la gana, de la guerra, de les epidèmies. Fan el que fan els nens mentre els queda un bri de salut: jugar. I, mentrestant, s’imaginen una destinació. La destinació fantàstica que els han descrit els seus pares, la destinació inventada la imatge de la qual s’han forjat a través de companys i companyes de viatge. Fantasiegen i diuen que hi volen arribar. O fan dibuixos horribles de la guerra i diuen que no volen anar enlloc. O es queden atrapats en el passat, troben a faltar la seva família i diuen que volen tornar a casa, tot i que segueixi la guerra. Perquè no hi ha històries úniques.

¿Qui són? Una cosa sí tenen en comú: no són refugiats, com havíem proposat al principi. L’Alan Kurdi no era un nen refugiat. La Valeria no era una nena refugiada. Si fossin refugiats, haurien rebut l’asil. Si fossin refugiats, potser no els coneixeríem. Van tenir la seva fotografia, però no el seu refugi.