Andrés Mourenza: "Erdogan aspira a una Turquia que s'assembli a ell"

El president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, és actualment un dels “polítics més influents del món”, diu Andrés Mourenza, el periodista que amb el seu col·lega Ilya Topper, tots dos corresponsals des de fa anys a Istanbul, han escrit un llibre sobre l’ascens polític i la transformació de Turquia sota la direcció del mandatari islamista. “La democràcia és un tramvia: quan arribes a la teva parada, baixes”, va dir en una ocasió Erdogan. Els autors han fet servir part d’aquesta frase per titular el llibre. Per a Mourenza, Erdogan és un dirigent “amb una gran capacitat de lideratge i carisma, però autoritari”.

¿Erdogan ha baixat del tramvia?

Aquest és un punt a debat. La reforma de la Constitució que va entrar en vigor l’any passat va reduir els equilibris democràtics, però les eleccions continuen sent, si no justes, sí lliures. Les pot guanyar l’oposició, com hem vist a Istanbul. El sistema polític actual d’Erdogan es basa en una democràcia controlada en què cada vegada compta menys la separació de poders, però en què són les urnes les que li donen el poder al líder.

¿A quina Turquia aspira Erdogan?

Un país modern tecnològicament, poderós en el camp econòmic i conservador en el social i religiós, basat en l’islam que promulguen els partits islamistes barrejat amb el nacionalisme turc. En definitiva, una Turquia que s’assembli cada vegada més a ell mateix.

¿Què ha aportat a la democràcia turca?

Durant els seus primers anys al capdavant del país hi va haver avanços democràtics notables. Van ser els d’acostar-se a Europa i negociar l’adhesió. En aquest marc es van fer moltes reformes que abans no havia fet cap altre partit polític. Hi havia un ambient de debat sobre les llibertats i els drets i de ruptura de certs tabús. Va ser quan es van començar a celebrar les marxes de l’orgull gai, que ara el Govern prohibeix. A Erdogan li interessava llavors aquest avenç democràtic per trencar amb certes estructures anquilosades de poder, principalment les de l’Exèrcit i la judicatura. Però quan va veure que la democratització no servia als seus propòsits va posar el fre i es va tornar autoritari.

¿I què va motivar el tomb ideològic?

Mai es fa un canvi polític d’aquestes dimensions de la nit al dia, sinó de forma gradual. Hi ha diverses dates clau. Tot va començar el 2008, quan es va intentar il·legalitzar el seu partit, l’islamista Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), i Erdogan va concloure que no podia treballar amb el vell ‘establishment’. Després, el 2013 arriba la revolta de Gezi i la ruptura amb el seu antic aliat i avui principal enemic, Fethullah Gülen. Dos anys després es trenca l’acord de pau amb els kurds i el 2016 es produeix el cop d’Estat. Erdogan se sent traït i envoltat per enemics, la qual cosa contribueix que s’aïlli i que cregui menys en la pluralitat. I Turquia és un país molt plural quant a idees, llengües i fins i tot religió. Això és el que l’ha fet caure en l’autoritarisme. Es tanca més en si mateix i la via de la repressió és la que més utilitza.

 ¿Erdogan ha arribat a demostrar que l’islam i la democràcia són compatibles?

No crec que cap religió sigui incompatible amb la democràcia. Simplement és incompatible quan no són les lleis seculars les que regeixen la vida, social, econòmica i política, sinó les religioses. En qualsevol cas, a Turquia el laïcisme ha calat molt a la societat.

¿Quins són els principals trets de la seva personalitat política?

Un dels més importants és el té a veure amb el sentiment d’haver patit diferents injustícies al llarg de la seva vida i que han acabat derivant en frustracions i la seva recerca contínua de venjança. No oblida mai aquestes coses i sap que sempre aconseguirà posar al seu lloc els que l’han atacat. Això és una cosa que ha influït molt en la seva carrera política. Una altra característica és el sentiment de grup, una cosa que sempre ha explotat molt, ja de petit al seu barri i després com a membre d’una confraria islàmica i d’un partit. Erdogan ja no tolera les crítiques i encara menys si venen d’algú proper. Ho acaba considerant una traïció.

¿En quina mesura la negativa que Turquia entrés a la UE ha influït en la deriva autoritària?

Sens dubte que hi ha influït. Però la responsabilitat que fos així va ser dels dos bàndols. Els obstacles de Merkel i Sarkozy van fer que Erdogan s’interessés cada vegada menys per les reformes ¿Per què seguir amb aquestes si no havia d’entrar a la UE? Turquia és un país amb molt amor propi. Si els dius als turcs que no els estimes, llavors et diuen que ells tampoc t’estimen a tu. Erdogan representa aquesta visió.

¿La pèrdua d’Istanbul suposa l’inici del declivi polític d’Erdogan?

Probablement Erdogan ja ha arribat al zenit del seu poder. Així que pot ser que a partir d’ara comenci el seu declivi, que pot ser molt llarg perquè les pròximes eleccions presidencials són el 2023. Té prou temps per maniobrar, per arreglar l’economia que és una de les raons per les quals part dels seus votants li poden girar l’esquena. Però Erdogan sempre ha sigut molt hàbil, té un bon olfacte polític. Ara bé, si no deixa de governar el partit i el país com un vedat privat pot ser que perdi recolzaments per aconseguir la reelecció. En qualsevol cas, s’ha anunciat la mort política d’Erdogan moltes vegades i mai ha arribat.

Ja es parla de fissures dins el partit...

N’hi ha. Ara que han perdut Istanbul, alguns han començat a mostrar el seu malestar en públic, cosa que no passava abans. Els rumors indiquen que a partir de la tardor es presentarà un nou partit format per antics dirigents de l’AKP apartats de la direcció.

Després de les purgues pel cop d’Estat ¿l’Exèrcit continua sent el garant del laïcisme oficial?

El paper de l’Exèrcit a Turquia sempre s’ha sobrevalorat. Les intervencions dels militars en els últims 70 anys per a l’únic que han servit és per fer més irresponsable la classe política, que, en lloc de solucionar els mateixos conflictes polítics, sabia que l’Exèrcit li trauria les castanyes del foc. Els militars són culpables també de l’islamisme actual. Després del cop d’Estat de 1980, el més important que ha tingut el país, es va reforçar la influència de les confraries islàmiques en l’educació amb l’objectiu de lluitar contra l’esquerra. Els militars es van adonar de l’error i hi van tornar a intervenir als 90, contra Erdogan, entre d’altres, i això va reforçar la seva aura de màrtir.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

A Erdogan se’l va arribar a considerar el pont entre Orient i Occident. ¿Ho continua sent?

Turquia, que és molt més que Erdogan, ho continua sent. Mai hem d’oblidar que Turquia és un país europeu, mediterrani i que a més té un peu al Pròxim Orient i a l’inici de l’Àsia occidental. Durant tota la història ha estat sempre lligat a Europa. Sempre ha servit de pont, com Espanya ho és entre Amèrica Llatina i Europa. No crec que Espanya i Turquia siguin civilitzacions separades. El concepte mateix de civilització és molt problemàtic, però considerar que Espanya i Turquia, que han tingut un llarg contacte durant la història, com dues civilitzacions separades és totalment erroni. Culturalment, Espanya té més en comú amb Turquia que, per exemple, amb Suècia.