Anar al contingut

ALERTA

Drama social a l'Argentina: el suïcidi adolescent es triplica

El suïcidi és la segona causa de mort en joves de 15 a 19 anys, només superada pels accidents de trànsit

L'Unicef denuncia que l'ajustament econòmic inhabilita escoles i institucions que podrien reduir el nombre de casos

Abel Gilbert

Drama social a l'Argentina: el suïcidi adolescent es triplica

Tono Gil

Todo el mundo en la ciudad es un suicida / tiene una herida y es la verdad”, cantava Charly García, ídol del rock argentí i artista autodestructiu, tot i que almenys viu per explicar-ho. Té més de 60 anys i un públic usualment juvenil que se sap de memòria les seves cançons en un país on la mortalitat per suïcidi en joves i adolescents s’ha triplicat des de principis dels anys 90 i ha passat a convertir-se en la segona causa de mort en aquesta franja d’edat, només superada pels accidents de trànsit. Les últimes dades oficials disponibles informen que entre el 2015 i el 2017 gairebé 13 de cada 100.000 argentins entre els 15 i els 19 anys van decidir treure’s la vida. Els casos dels homes són el triple que els de les dones. El problema és tan greu que ha cridat l’atenció de l’Unicef

El d’Ariel és un dels 450 casos registrats en l’últim informe estatal. Vivia a la perifèria de Buenos Aires, en una casa molt semblant a les altres per la seva precarietat i la falta d’un horitzó esperançador. Tenia quatre germans i un pare que maltractava la mare. Un dia els fills el van fer fora de casa però la violència els corcava i vivia en ells. Ariel es drogava i no treballava. Va abandonar l’escola i per poder consumir es va convertir en un lladregot. L’addicció el va portar a un hospital psiquiàtric. Es va treure la vida als 17 anys després de diversos intents. Després d’ell ho van fer dos dels seus germans.

A l’Unicef li sorprèn molt l’augment dels suïcidis en aquesta franja d’edat. Durant el període 2000-2004, poc abans de la principal crisi econòmica i els anys en què es van fer més visibles les seqüeles de marginalitat social, el 32% dels casos va correspondre a adolescents joves d’entre 15 i 29 anys. Un quart de segle abans, la taxa era del 19%. El país va anar sortint de la crisi però els beneficis de la inclusió no van arribar a tothom i els problemes es van intensificar.

Tendència inquietant

Les estadístiques informaven d’una tendència inquietant, assenyala Fernando Zingman, especialista en salut de l’Unicef. És clar que darrere de cada número hi ha una història concreta, com la de de Guille. Havia crescut al nord-est del país, a la província de Misiones. Diuen que era molt sociable i que li agradaven les activitats artístiques. Li anava molt bé a l’escola i alguns docents creien que tenia un futur prometedor. Però casa seva era un infern, una condemna. Una mare addicta i un pare violent. Un dia va dir als seus amics que no l’esperessin perquè tenia un partit de futbol.  El van trobar penjat abans de fer 17 anys.

Malena, que vivia a Jujuy, una altra província del nord, no tenia una vida gaire diferent de la de Guille. La seva mare tenia una relació de parella amb un home casat. Solien viatjar i deixar-la sola. L’escola no la satisfeia. El nòvio tampoc. “Estic trista”, va dir a la seva parella a través d’un missatge. També va decidir penjar-se als 16 anys.

Falta de respostes

A les escoles i als hospitals de vegades no saben què fer quan s’enfronten a una situació potencial de suïcidi. O potser no la volen veure. Almenys això és el que suggereix Zingman quan diu que en les guàrdies hospitalàries se sutura una ferida o es realitza un rentat gàstric sense indagar en les raons que van incitar aquests adolescents a palpar el perill. Les raons que poden conduir a un jove a treure’s la vida no són diferents d’altres països: entorns econòmics pobres, falta de control familiar, enfonsament afectiu per una pèrdua, manca d’expectatives, sensació de fracàs, dificultats d’inserció social, educativa o laboral,  una malaltia mental que no ha sigut degudament atesa...

L’Unicef va recomanar posar en marxa polítiques públiques més eficaces tant a les zones de més densitat demogràfica com en les més aïllades. El drama latent del suïcidi es troba amb un límit que el precedeix: el ferotge ajustament econòmic i els efectes a les escoles i altres institucions de l’Estat. “La muerte y yo... / Y siempre Dios contra todos / un pie en el tren / y otro en el andén, ardiendo...”, canta l’Indio Solari, un septuagenari admirat i seguit per adolescents –i gent no tan adolescent. Algú la canta per a si mateix i potser li fa por ser un dels pròxims àngels caiguts.