Història d'un segrest (i 4)

La frontera maleïda

Turquia ha segellat finalment la frontera amb Síria, per on Marginedas va ser alliberat, i els seus policies disparen contra els que intenten entrar il·legalment al seu territori

zentauroepp48796332 siria documental de albert sole marc marginedas en la fronte190626203216

zentauroepp48796332 siria documental de albert sole marc marginedas en la fronte190626203216 / MINIMALS FILM

3
Es llegeix en minuts
Marc Marginedas
Marc Marginedas

Periodista

Especialista en països de l'antiga Unió soviètica i el món àrab-islàmic.

ver +

És allà. L’enorme bandera de Turquia, amb l’estrella  i el creixent blanc sobre fons vermell, presidint el lloc fronterer d’Akçakale, ja en el costat otomà de la demarcació. És exactament el mateix paisatge desèrtic, la mateixa terra de ningú entre dos països limítrofs, degradada i atapeïda de desaprofitaments, que vaig contemplar en aquell matí del 2 de març del 2014, quan quedaven només uns instants perquè recuperés la llibertat.

Brillava llavors un esplèndid sol d’hivern, tot i que feia fresca. Ho recordo perquè abans d’abandonar definitivament Síria, se’m va exigir que em tragués la camisa i deixés el meu tors a la vista, exposat a l’aire fred, a fi de comprovar que ningú hagués adossat al meu cos algun artefacte explosiu. Els successos s’havien accelerat en els dies anteriors a l’excarceració després de passar mig any esllanguint-se en masmorres i soterranis d’Alep i Raqqa. Ni tan sols podia creure’m que, en qüestió d’hores, podria estar de tornada a Barcelona, dormint al meu propi llit, envoltatd’amics i familiars.

Des de l’inici de la guerra, la frontera entre Síria i Turquia ha sigut una font de problemes i recriminacions. Fa un lustre, les autoritats turques mantenien obert el pas d’Akçakale de forma intermitent, depenent de l’evolució de la contesa al país veí. Creixien, a més, les crítiques internacionals contra el Govern turc, al qual s’acusava de fer els ulls grossos al  pas pel seu territori de combatents extremistes que pretenien integrar-se a les files ultraradicals.

Avui, Estat Islàmic ha desaparegut de Síria i l’ha substituït una aliança kurda àrab, considerada com una organització terrorista per l’Executiu de Recep Tayyip Erdogan. La frontera comuna, ara sí, ha sigut segellada amb efectivitat per Ankara, que ha aixecat un imponent mur amb el qual pretén frenar la infiltració il·legal de persones al seu territori. Els guardes fronterers de Turquia, segons m’expliquen els seus homòlegs del costat sirià, disparen “a matar”, i no hi ha nit en què no es registrin“morts”o“ferits”entre els que intenten entrar de forma irregular en l’estat veí.

L’ajuda de Fayez

Tot i que ha transcorregut més d’un lustre des del meu alliberament, en aquest punt exacte de la geografia del Pròxim Orient, els records continuen íntegres en la memòria. A dir veritat, mai hauria arribat fins allà sense l’ajuda de Fayez, un fervorós musulmà d’uns vint anys que cursava llavors estudis de Química a la Universitat d’Alep. La nit anterior al 2 de març, els meus escarcellers de Daesh m’havien tret de la presó local pròxima a la frontera on esperava el meu alliberament després d’haver sigut separat del grup principal d’ostatges a Raqqa una setmana abans, i m’havien entregat a uns contrabandistes locals amb l’encàrrec d’introduir-me il·legalment a Turquia a través d’un forat en un lloc inhòspit de la tanca, aprofitant les hores de foscor.

Notícies relacionades

L’intent finalment va fracassar i els meus mentors de viatge em van abandonar allà mateix, enmig de la nit, temorosos de ser arrestats per les patrulles frontereres. Fayez, el nom complet del qual obviaré perquè així m’ho ha demanat, visitava en aquells moments la seva família, resident en una granja pròxima al reixat. Quan em va veure, em va acollir, em va donarmenjar, em va entregar unes botes, em va permetre passar la nit allà i em va acompanyar l’endemà fins a la porta principal a Tel Abyad, esquivant punts de control de Daesh. Quan ens vam acomiadar, li vaig escriure el meu nom en un paper i li vaig demanar que no deixés de buscar-me. 

Fa un parell d’anys, Fayez es va posar en contacte amb mi a través de Facebook. Havia fugit de la guerra el seu país, vivia com un refugiat al nord de Turquia i s’havia casat. Al maig, aprofitant l’escala que l’equip de Minimal Films havia de fer a Istanbul abans d’entrar a Síria, vaig agafar un vol nacional turc i em vaig acostar fins on vivia. Allà ens vam retrobar per primera vegada des d’aleshores, vaig conèixer la seva filla nounada i vaig celebrar amb ell un dia de Ramadà.