La Xina té un variat arsenal econòmic contra els EUA

Donald Trump atia la guerra comercial sense que la prudència ni les crides al diàleg de la Xina facin minvar la seva bel·licositat. Washington la va iniciar i la setmana passada va arruïnar la treva apel·lant a un presumpte incompliment de compromisos que Pequín nega. A l’horitzó s’entreveu un conflicte que desbordarà els marges aranzelaris amb previsibles conseqüències funestes per a les dues potències i l’economia global.

Els titulars han descrit l’últim augment dels impostos a les importacions nord-americanes com un desafiament xinès. El context i les xifres, no obstant, suggereixen que a la Xina la inquietava més la seva reputació que seguir la proposta bel·licista de Trump. Els seus aranzels cobriran productes nord-americans per valor de 60.000 milions de dòlars, menys d’un terç dels 200.000 milions que patiran els xinesos, i la mesura va ser aprovada per Pequín només després que Trump el comminés a no fer-ho. 

Va ser la mínima força necessària per evitar l’etiqueta de covard o, segons Scott Kennedy, sinòleg del Centre d’estudis Internacionals Estratègics, va ser una resposta proporcionada. “Tot suggereix que la Xina pretén continuar negociant. Això no significa que estigui preparada per a grans concessions ni que l’acord sigui probable, però seria més preocupant que hagués contestat amb sancions més severes”, jutja.

Una economia poderosa

Els dies en què Washington podria haver fet agenollar la Xina són llunyans. Ja no pateix una economia balbucient que suplica per la tecnologia aliena sinó que és autosuficient en sectors que definiran la primacia en aquest segle. El debat acadèmic sobre quina economia patiria més en una guerra sense brides s’esgota en la certesa de les ferides mútues. La Història ensenya que les guerres comercials només tenen guanyadors quan una economia supera en molt l’altra i aquest no és el cas. La nord-americana encara avança la xinesa en maduresa i flexibilitat, però a la segona li sobren mitjans per castigar la primera.

La lògica de Trump descansa en el fet que la Xina perdrà la guerra d’aranzels perquè les seves exportacions als Estats Units quadrupliquen les inverses. El creixement anual del gegant asiàtic es retallaria dos punts si Washington imposés taxes del 25% a tots els seus productes, segons un estudi del banc suís UBS. Seria una catàstrofe que la Xina no podria igualar perquè aviat es quedarà sense productes nord-americans per gravar. Però reduir el camp de batalla als aranzels és d’un optimisme infantil. Ho ha anticipat aquesta setmana Wei Jianguo, exviceprimer ministre d’Economia: “La Xina no només actuarà com un mestre del Kung Fu per defensar-se dels trucs dels Estats Units sinó també com un experimentat boxejador que pot clavar cops de puny mortals”, va dir al diari hongkonguès ‘South China Morning Post’.

La carta del deute 

La Xina disposa d’armes rotundes que pels seus riscos s’entendrien només en un context de guerra sense presoners. Podria desempallegar-se del massiu deute nord-americà que la converteix en el seu banquer. Tot i que ha reduït les seves reserves en els últims anys, la Xina encara guarda 1,2 bilions de dòlars. La teoria assegura que, si la deixés anar de cop, baixaria el valor dels bons, pujarien els tipus d’interès, altres països tenallats pel pànic seguirien la mesura xinesa, Washington pagaria més per les futures emissions de deute i l’augment del préstec per a empreses i consumidors nord-americans faria lliscar la seva economia cap a la depressió. Però a la Xina la beneficia dirigir les seves inversions cap a valors segurs i cap ho és més que un bo nord-americà.

També podria devaluar el iuan buscant dos efectes immediats: irritar Trump, que ha acusat durant anys Pequín de manipular la seva moneda, i neutralitzar l’augment de les taxes a les seves exportacions. El iuan, de fet, ja ha baixat durant aquesta fragorosa setmana. Però una devaluació fogosa també augmentaria el preu de les matèries primeres que la Xina importa i Pequín encara recorda la fuga de capitals que va esperonar la devaluació del 2016.

La comanda de Boeing, en l’aire

El seu arsenal compta amb vies més innòcues. La guerra tarifària beneficia Washington per la mateixa raó que una espiral d’assetjament de les companyies alienes afavoriria Pequín: les nord-americanes venen al gegant asiàtic 200.000 milions de dòlars més que les xineses als Estats Units. A Pequín se li multipliquen les opcions entre multinacionals com General Motors, Apple o Starbucks que quadren els seus balanços anuals gràcies al seu mercat. En l’aire estan el centenar d’avions Boeing per un valor de 10.000 milions de dòlars que la Xina va encarregar per satisfer els desitjos de Trump abans que volessin les bufetades.  

Notícies relacionades

Trump veta més firmes estrangeres acusades d'espionatge, com Huawei

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Existeixen altres pressions més subtils que segueixen una litúrgia coneguda: n’hi ha prou amb un parell d’editorials per inflar les espelmes del nacionalisme i que la població s’entregui amb entusiasme al boicot. També l’estricte compliment de la burocràcia i les lleis xineses pot enfonsar-les: visats, inspeccions de seguretat laboral o impostos, retards en duanes...

Staley Rosen, professor de Ciència Política a l’Institut Estats Units-Xina de la Universitat de South Carolina, opina que Pequín les introduirà amb cautela. “Saben que Trump és impredictible i està envoltat d’assessors desitjant un contraatac per dir-li: ‘Et vaig advertir que no podies confiar en la Xina’”. Les tarifes, defensa Rosen, són una resposta suficient mentre Washington no vagi més enllà. “A la Xina li encantaria provocar un divorci entre Trump i el seu electorat, i els aranzels sobre productes del cor agrícola dels Estats Units són els més idonis”, destaca.