'Face to black', la lluita per la supervivència sota Estat Islàmic

El primer pla d’un nen d’ulls blaus a l’interior d’una cova a Idlib (Síria); un ‘check point’ militar a Sirte (Líbia) reflectit al vidre del cotxe d’una família líbia que fuig del Califat o la postal del paisatge devastat de l’últim bastió d’Estat Islàmic el 2019 a Baguz, (Síria).

El fotoperiodista Ricardo García Vilanova (Barcelona 1971) ho plasma al seu últim llibre Face to Black. Ascenso y caída del Califato del ISIS 2011-2019 (Editorial Blume), els horrors de la vida sota l’anomenat califat islàmic a Síria, Líbia i l’Iraq. Face to Black (Fos a negre) és el treball de nou anys seguint els passos del naixement, la maduresa i la desaparició de l’autoproclamat Estat Islàmic amb el focus posat en aquells que han patit i lluitat contra la seva presència: la societat civil siriana, líbia i iraquiana. 

Vilanova va entrar per primera vegada a Síria el 2011, quan el poble sirià va ocupar els carrers del país demanant democràcia. Des d’aleshores hi ha tornat desenes de vegades, treballant en nombroses ocasions sota la precarietat del ‘freelance’. “¿Per què tornes?”, li va preguntar Jordi Évole durant l’acte de presentació del llibre al CCCB de Barcelona dijous passat; “perquè tinc fe i un compromís social”, respon el fotògraf.

Un joc de llums i ombres; imatges desenfocades; mirades evasives, rostres desencaixats; el plor d’un jove en un hospital; un cos immòbil; la ciutat en ruïnes darrere els vidres d’un cotxe. Vilanova està immers en les històries dels personatges, però no molesta. Silenciós, gairebé mimetitzat amb l’atmosfera. Confessa el seu secret, “has de passar prou temps per guanyar-te la confiança de les persones, que s’oblidin de la teva presència, que ets periodista”. 

“L’estil de Vilanova és molt personal, sempre reconeixeràs una fotografia seva”, diu la fotògrafa Sandra Balsells de qui va ser el seu alumne, mostrant-se orgullosa dels més de 25 anys de trajectòria del fotògraf: “És un plaer quan l’estudiant supera el professor”. Les seves imatges, preses sempre amb un objectiu gran angular, tenen el segell propi d’un treball fet sota la constància i el respecte pel dolor aliè.

A finals del 2012, Vilanova va estar retingut durant 11 dies a Alep, després del seu alliberament va continuar treballant darrere una càmera a Síria. “No va tornar a casa a explicar penúries”, escriu al pròleg del llibre Gervasio Sánchez, mestre d’aquells que fotografien les entranyes de la guerra. El setembre del 2013 va ser segrestat un altre cop mentre cobria la radicalització del país i la matança del règim a la població. Va compartir captiveri a les presons d’Estat Islàmic amb els periodistes d’EL PERIÓDICO Marc Marginedas i del diari ‘El Mundo’, Javier Espinosa, el que qualifica d’“accident laboral”. No amaga les ferides ni el trauma perquè diu no haver-ne notat els símptomes. Tampoc fa gala de les seves vivències en captiveri, perquè “explicar la meva història i no la de la societat civil seria una falta d’empatia amb les persones que hi estan atrapades”. 

Precarietat en l’ofici

Són els seus silencis els que defineixen el seu treball rere el visor. “No crec en aquesta aura que té el periodista de guerra” i es qüestiona la figura del “paracaigudista”, aquells professionals que arriben en ramat en moments puntuals i van deixant un rastre de falta d’empatia pel camí.

Vilanova va començar –com molts grans de l’ofici– “fent casaments per pagar-me els viatges com a freelance” i li molesta la precarietat en l’ofici d’explicar els desastres de la guerra. Tampoc es mostra positiu sobre el futur, ja que “els mitjans no inverteixen en aquest tipus de periodisme que implica temps i recursos”. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

Sempre quedaran els llibres com ‘Face to Black’ per publicar aquestes imatges molestes, que no deixen l’espectador indiferent, que regiren les entranyes i qüestionen la societat passiva. “La societat, els polítics són els que tenen la capacitat de fer un canvi, no tant les fotografies”, sentencia Vilanova.

Amb la mirada posada ara al Iemen –el país porta des del2015  sumit en una guerra civil sense testimonis– Vilanova, que ha aconseguit diversos èxits i premis durant la seva carrera, continuarà retratant el sofriment aliè amb la passió i la professionalitat de qui és capaç de conviure i entendre el dia a dia sota l’adversitat.