Macron es dilueix als dos anys de mandat

Ningú esperava que Emmanuel Macron es convertiria en el vuitè president de la República francesa el 7 de maig del 2017 en unes eleccions que van sacsejar el tauler polític francès amb la promesa del jove exministre d’Economia d’acabar amb les pràctiques del vell món.

Dos anys després de la seva arribada a l’Elisi, la crisi dels armilles grogues ha frenat l’agenda reformista amb què Macron pretenia modernitzar el país. El president ensopega amb el mateix destí dels seus predecessors, que també van viure un segon aniversari llastats per una impopularitat que va hipotecar la resta del seu mandat. Segons el baròmetre YouGov elaborat per a CNews, només el 26% dels francesos té una opinió favorable del president, tot i que despunta lleugerament des de la caiguda espectacular de l’estiu del 2018.

Va ser llavors, dies després del triomf dels Bleus en el Mundial de Futbol, quan va esclatar el ‘cas Benalla’ –el seu antic cap de seguretat filmat mentre colpejava uns manifestants el Primer de Maig– que va fer anar-se’n en orris el camí de roses que havia recorregut els primers mesos en el poder. L’escàndol no només va alterar la seva agenda, sinó que va tenir un efecte devastador sobre la seva imatge.

A més, va haver de fer front a les dimissions de ministres emblemàtics que van abandonar el barco ‘macronista’ com el titular d’Ecologia, Nicolas Hulot, decebut per l’absència d’avenços o el d’Interior, Gérard Collomb, un dels primers ‘pesos pesants’ als quals va donar suport la seva aventura presidencial.

Bona estrella

Fins que el ‘cas Benalla’ va acabar amb la seva bona estrella, Macron havia aconseguit sense problemes aprovar una reforma laboral per decret, reforçar l’arsenal antiterrorista, transformar la mítica empresa nacional del ferrocarril (SNCF) o endurir la política migratòria. També uns tímids resultats econòmics, amb un nivell d’atur a la baixa (8,8% el gener del 2019 davant el 9,5% l’abril del 2017), un creixement estable (1,6% el 2019 davant l’1,1% el 2016) i un dèficit públic en el 2,5%.

El 25 d’abril, durant la roda de premsa en què va presentar les mesures destinades a calmar la còlera dels armilles grogues, va confiar a rellançar el seu mandat sobre bases noves, canviant de mètode però no de rumb.

“¿Cal parar-ho tot? M’he preguntat si ens hem equivocat. Al contrari. Les mesures no han sigut prou ràpides, humanes, radicals, però crec profundament que han sigut justes”, va justificar llavors. En aquesta mateixa compareixença va admetre que el contacte amb els francesos durant els mesos que va durar la marató del gran debat nacional el va transformar. I va prometre un enfocament més humà i una forma d’exercir el poder menys vertical. Pel president de l’Assemblea Nacional, Richard Ferrand, Macron trenca amb una forma de cesarisme mal percebut pels francesos.

Malgrat les turbulències, Macron encara pot comptar amb una majoria parlamentària sòlida i una oposició que braceja per recompondre’s. Ara la seva aposta és mobilitzar l’Executiu, que fins ara ha estat embarcat a sufocar el conflicte dels armilles grogues i no ha fet un pas en les reformes pendents: prestació d’atur, pensions, funció pública o les reformes institucionals.

Duel amb Le Pen

Si en el panorama domèstic el país continua fracturat, en l’escena internacional Macron apareix cada vegada més aïllat. La refundació del projecte europeu que va llançar en el seu famós discurs de la Sorbona del 2017 ha topat amb les dificultats d’Angela Merkel per unir-se a les ambicions europeistes de París i ha deixat en guaret els plans d’aconseguir un pressupost de la zona euro.

Les eleccions a l’Eurocambra del 26 de maig seran, a més d’una mena de nou duel amb la ultradretana Marine Le Pen, un autèntic referèndum sobre el president, el partit del qual busca sense gaire èxit aliats a la nova cambra d’Estrasburg. El sisme polític que Macron augurava a escala europea no sembla probable.

Notícies relacionades

L’economia europea s’alenteix

El Regne Unit limitarà les ajudes socials per forçar la reincorporació

Quan el 25 d’abril passat li van preguntar si seria candidat el 2020. “Crec que seria indecent parlar-ne. La qüestió és saber com es té èxit avui. Vull apassionadament, furiosament, tenir èxit aquest mandat”, va respondre.

“Una promesa fonamental del projecte ‘macronià’ era donar a les reformes liberals d’inspiració europea una àmplia base social i política. Aquesta aposta s’ha perdut. Tot els reforços de la dreta i de l’esquerra, ha reprès la impopularitat dels seus predecessors”, analitza a ‘Le Figaro’ el politòleg Jérôme Sainte-Marie.