Els veneçolans, entre la incertesa, el rebuig i l'adhesió

Els carrers de Caracas van posar de nou el decorat d’un conflicte polític que s’accelera i en el seu esdevenir només augura més desgràcies per als veneçolans. La negociació no forma a hores d’ara part del menú de possibilitats per resoldre diferències abismals. I això ho saben els que hi són a un i un altre costat de la línia divisòria. Una vegada més, homes i dones vestits de vermell van marxar fins al Palau de Miraflores per donar suport a Nicolás Maduro. Van caminar al mig de camions amb altaveus que alternaven cançons de salsa amb crides a dir ben fort que eren lleials al "president obrer".

La consigna "escolta feixista, no t’ho diem més, no et fiquis amb Maduro" es repetia amb vehemència real o simulada.  En alguns dels rostres que captaven les càmeres de televisió es dibuixava, no obstant, la incertesa i el temor pel que podria venir. Els "motoritzats", com s’anomena els motoristes que recolzen el Govern, van arribar a la seu presidencial en una llarga caravana. Van agitar banderes i cascos. Es van gravar els uns als altres com per donar compte que eren allà en les hores crucials. La paraula "guerra" no els va ser aliena.

Uns quants quilòmetres separen sempre les escenes d’adhesió al Govern de les zones on van tornar a aparèixer les màscares de gas, les pedrades, les carreres i les escaramusses de les forces policials. Juan Guaidó va ser emfàtic: la lluita al carrer ha de ser decisiva i inclinar la balança en favor de l’oposició. "Sense retorn", va dir i va convocar a ocupar l’espai públic. Van acudir a la seva crida tant a Caracas com a l’interior del país.

"Sí que es pot"

Des del 23 de gener, el dia en què Guaidó es va autoproclamar president "encarregat", l’oposició va demostrar una notable capacitat mobilitzadora, de vegades superior a la del madurisme. Les processons també van ser festives. Tots de blanc, per diferenciar-se d’un color que consideren ominós. La plaça Francia, en l’acomodada urbanització Altamira, és un punt de trobada històric. Guaidó va aparèixer acompanyat de Leopoldo López. El van rebre amb crits de "llibertat" i "sí que es pot". Amb un megàfon a la mà, el diputat va assegurar als presents que l’"Operació Llibertat" està en curs i és irreversible. Van sonar xiulets, tocs de corneta i van flamejar banderes tricolors per saludar l’horitzó de felicitat promès.

"Intervenció, intervenció," se li va demanar també al diputat. L’expectativa d’una fractura del front militar que sosté Maduro no es compleix fins ara. Miraflores continua sent aliena. S’escampa certa impaciència i frustració i per això hi ha veus en les quals aflora el desig que Donald Trump tingui més protagonisme en la disputa pel poder polític. Creuen que es necessita alguna cosa més que sancions econòmiques. Guaidó ha sigut en general elusiu a les reclamacions dels sectors encara més radicals que les del seu partit, Voluntat Popular, en aquesta direcció. "L’article 187, quan arribi el moment", ha dit en més d’una ocasió quan li pregunten per les atribucions que ofereix la Constitució bolivariana per autoritzar la presència de tropes estrangeres. Aquesta vegada va callar davant d’unes exigències tan grans.

Malestar

Notícies relacionades

Maduro ha dit que el cop ha sigut derrotat i ha demanat que els seus autors no quedin impunes

Els EUA animen l'Exèrcit veneçolà a combatre Maduro

 El mapa de Caracas parteix en dos el món de les emocions polítiques: l’oest de la ciutat, se sol dir, és, per la seva extracció més humil, procliu al chavisme mentre que l’est, dominat per les comunes de classe mitjana i alta, és molt més favorable als canvis polítics profunds. No obstant, aquesta demarcació ha deixat de ser inalterable. El malestar abunda en els barris populars i un dia d’extrema tensió també es van reportar algunes protestes. 

Les tensions es van palpar a tota la capital. Les tanquetes de la Guàrdia Nacional Bolivariana (GNB) van patrullar els racons més calents. Van circular pocs vehicles particulars. El metro no va funcionar. Milers d’habitants de Caracas van observar incrèduls les processons. Aquell matí estaven més preocupats per resoldre qüestions relacionades amb la subsistència. El conflicte veneçolà té una càrrega d’irracionalitat que li aporta el daltabaix econòmic i l’escassetat. Va caldre sortir a buscar menjar enmig de les disputes i el temor que avivava el foc d’un rumor: podia tallar-se una altra vegada la llum.