«S'ha cremat el cor de França»

El cel gris de París embolicava amb una inusual tristesa l’illa de la Cité. Des del pont de la Tourelle es veia l’absis de la catedral, dreta però mutilada després del devastador incendi que aquest dilluns va devorar la coberta i els 96 metres de la seva famosa agulla i que va deixar en l’aire una gran esgarrifança. Les flames havien desaparegut, però la commoció no s’havia extingit. Es notava als ulls plens de llàgrimes de la Debora, una parisenca de 31 anys que pensava en la seva àvia morta i es consolava pensant que almenys ella no havia vist les imatges del drama.

"Ningú hauria imaginat que una cosa així podria passar. Notre-Dame sempre ha estat allà i pensàvem que ho estaria quan nosaltres haguéssim desaparegut. És difícil d’assumir", deia la noia en veu baixa, com qui, per respecte, no s’atreveix a trencar un moment de silenci. Perquè, malgrat el tràfec de policies, gent, turistes, curiosos, veïns i mitjans de comunicació que s’amuntegaven als molls davant el Sena, regnava la calma.

Un professor havia portat els seus alumnes a la plaça de René Viviani per fer la seva classe d’Història en directe davant la gran dama esguerrada. També allà, un grup de joves resava de genolls mirant Notre-Dame. "És un símbol històric de la cristiandat, de França i d’Europa", explicava la Mathilde, estudiant de 19 anys i membre d’un moviment juvenil que milita per reclamar la protecció de les esglésies. "Estem completament desconcertats. Tothom està en estat de xoc", apuntava la seva amiga Marie, membre del mateix grup.

Al Reda, un botiguer de 38 anys que té el seu establiment al moll de la Tourelle, el va avisar un client que sortia fum de la catedral. "Vaig tenir por", recorda mentre relata com va viure l’incendi que va gravar amb el seu mòbil mentre els bombers lluitaven contra les flames. "Estic afligit. És una catàstrofe terrible. No creia el que estava veient. Tenia la sensació que era una pel·lícula. Notre-Dame és el cor de França. És això el que s’ha cremat. Aquesta catedral pertany al món sencer", prosseguia.

Tot i que no tenia dubte que renaixeria de les seves cendres, per a la Chantal, de 61 anys, que havia vingut de Lió amb la seva neta a passar uns dies a París, és una "catàstrofe nacional" que el foc s’hagués acarnissat amb Notre-Dame per un "estúpid accident". "És trist per a França i per als creients", lamentava.

Un mal irreparable

"És un mal irreparable", deien el Toño i la Manuela, una parella de Palència que havien viatjat a la capital francesa des de Normandia i que aquest dimarts tenien previst pujar la Torre Eiffel. Mentrestant, l’Annie i la Christine, parisenques de 74 i 71 anys, interpretaven l’incendi com una mena de senyal. "Significa que s’han derecuperar els valors morals de la humanitat més allà del que és purament material", reflexionaven.

Les dues jubilades repassaven la història recent de París, adolorida pels sagnants atemptats de Charlie Hebdo i el Bataclan, les inundacions del Sena i la còlera dels armilles grogues.

"És curiós, però jo penso en Nostradamus, que també parlava del foc", confessava l’Annie. Entristides però optimistes per l’onada de solidaritat que arribava de tot el món per col·laborar en la reconstrucció del temple, auguraven que les tasques costarien dècades. "Crec que no la veurem acabada", assenyalaven.

Dins, tot és negre

"Vaig poder entrar a la catedral ahir a la nit. Tot està calcinat. Des de fora es pot veure un monument que encara està dret, però dins tot és negre. És Notre-Dame del món sencer el que s’ha cremat", deia a la premsa el vicari general de la diòcesi de París, Philippe Marsset.

Notícies relacionades

Milionaris francesos s'aboquen a les donacions per reconstruir Notre-Dame

Així ha quedat la catedral de Notre-Dame després de l'incendi

En solidaritat amb la diòcesi de París, totes les campanes de les catedrals de França sonaran aquest dimecres a les 18.50 hores, el moment en què es va iniciar l’incendi a Notre-Dame.

Aquesta "obra colossal d’un home i un poble" de què parlava Víctor Hugo va ser testimoni del casament d’Enric IV i Margarita de Valois el 1572. Va ser allà on Napoleó I va ser coronat emperador dels francesos el 1804 i on es van fer els funerals dels presidents Charles de Gaulle, George Pompidou i François Mitterrand. Un símbol del poder monàrquic i del catolicisme que amb el temps es convertiria en una catedral republicana.