Els veneçolans que viuen en vivendes chavistes tenen por de perdre-les si cau Maduro

La torre es diu Atahualpa, possiblement en homenatge a l’últim sobirà inca, i és un dels apartaments de la Gran Missió Vivenda (GMVV) que el chavisme va construir a l’avinguda Libertador de Caracas. Falta una lletra ‘A’ i aquest signe de distracció o deteriorament és, pel Jorge, un mal auguri: tot es pot ensorrar, els somnis complerts de la casa pròpia i el mateix Govern que, per primera vegada, diu, s’ha fixat en els pobres. Els edificis populars ocupen des de fa anys la mateixa avinguda on s’eleven diversos estudis d’arquitectura i altres pisos més ben dissenyats.

Enmig dels estremiments que el Jorge, empleat públic, chavista convençut, sent sota de les seves sabates, el president “obrer”, com es diu a si mateix Nicolás Maduro, va entregar dies enrere l’apartament 2,5 milions de la Gran Missió Vivenda iniciada el 2011 amb Hugo Chávez. “Quina cosa tan bona que la fita hagi caigut a Lagunillas, estat Zulia”, va dir llavors Maduro. Al llarg del 2018 es van beneficiar 500.000 famílies d’aquestes construccions. Com si la realitat li ho permetés i l’horitzó convidés més promeses, Maduro va afirmar que es proposava atorgar aquest any una quantitat equivalent de pisos. “¡Junts podem aconseguir-ho!”. El chavisme vol donar a la Gran Missió Vivenda un rang constitucional.

La GMVV és un dels estendards del Govern fins i tot a hores d’ara, en què l’oposició li dicta l’extremunció. El Sindicat Únic de la Construcció de Caracas desconfia, no obstant, dels números oficials, entre altres raons per la caiguda de l’activitat del sector. “Es tracta d’un número que no es pot auditar. A més, les obres són assignades sense una licitació transparent”, ha assenyalat el dirigent sindical Octavio Campos. La Cambra Veneçolana de la Construcció creu, per la seva banda, diu que la GMVV ha servit per dilapidar els recursos públics: van costar en total 78.000 milions de dòlars més (68.515 milions d’euros), uns 83.000 dòlars per unitat (73.000 euros), quan s’havia d’haver gastat una mica més de la meitat.

Nevera mig buida

L’Anubys desconeix aquestes controvèrsies. Va tenir la seva casa pròpia fa cinc anys al Parque Central, molt a prop del telefèric que condueix a San Agustín, un dels barris històrics de Caracas. Un cartell diu: “296 vivendes dignes. Socialisme del bon viure”. Els edificis no poden escapar al llenguatge de l’Estat. L’edifici mira a l’avinguda Bolívar, allà on el chavisme va voler mostrar al món el cap de setmana passat amb una manifestació que la força social de Maduro està intacta malgrat les privacions i les amenaces internes i externes. Anubys va participar de la marxa, va repetir les consignes, va aixecar el puny i, fins i tot, es va permetre el luxe de remenar el maluc al ritme d’una cançó embafadora que repetia en tot moment “Nico, Nico,” pel nom de Maduro. Però quan va tornar sobre els seus passos, i abans d’arribar a la seva casa de tres ambients i amb la nevera semibuida, es va preguntar si l’acte de masses de dissabte seria l’últim de la seva vida.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

La casa de la Tamir es troba a mig camí entre Caracas ciutat i Guarenas. La urbanització Santa Cruz va ser entregada el 2016 pel mateix Maduro i mostra signes que falta completar-la. Sobre una de les parets hi ha estampat una imatge d’estil soviètic. En comptes dels perfils de Marx, Engels, Lenin i Stalin, són Chávez i el seu marmessor Maduro els que miren cap a un futur que se suposa venturós. Però la Tamir, empleada del Ministeri de Salut, no n’està tan segura. “La realitat és la realitat”, diu. Espera l’autobús amb la seva filla. Ja va passar una hora i segueix sota el sol. La seva filla alleta un nen d’un any. És diumenge i elles estan amoïnades per anar a l’església. “Presentarem el nadó davant de Déu”, explica la filla, que estudia medicina. “Estic espantada”, diu la mare. “Expectant”, corregeix la filla.

Les urbanitzacions són essencialment chavistes, però les discussions sobre el que passa filtren les seves parets i fins i tot arriben fins als espais comuns. La Tamir no s’atreveix a participar d’algunes trobades entre veïns. “Tenim por de perdre la casa”, diu, i explica que la propietat social no és definitiva. Es tracta d’una vivenda assignada. La por és inhibitòria. “Ens guardem la bronca i la incertesa, com molts d’altres”, assenyala. Abans de pujar a l’autobús, explica que cada nit, abans d’adormir-se, demana pau, i, tot i que és diumenge i té una assignatura pendent a l’església Visió Carismàtica, no sap si allà a dalt escolten els seus precs.