Els rivals de Trump es posicionen per disputar-li la presidència el 2020

El compte enrere ha començat. El pròxim 3 de febrer faltarà exactament un any perquè se celebrin els caucus d’Iowa, la cita electoral que marcarà l’inici de les primàries demòcrates per elegir el candidat que disputarà la presidència a Donald Trump el 2020. Al si del partit, els ànims tornen a cotitzar a l’alça després d’aconseguir en les recents legislatives el seu millor resultat des de 1974 i vuit candidats demòcrates s’han postulat ja per competir per la nominació. Amb quatre dones, una d’elles negra, dos hispans i un asiàtic, la graella de sortida és la més diversa en termes de gènere i origen ètnic que es recorden. I la previsió és que creixi en número a mesura que passin les setmanes perquè uns altres 14 demòcrates sospesen seriosament fer les seves candidatures. 

A diferència del que va passar en les primàries del 2016, dominades per l’allargada ombra d’Hillary Clinton, aquesta vegada no hi ha un candidat a batre ni un clar favorit. Cap dels aspirants compta amb un reconeixement unànime entre les bases o una trajectòria política tan completa com per dissuadir altres rivals. Una circumstància que té el seu anvers positiu perquè cap arrossega un equipatge tan pesat com el que va acabar llastant Clinton. Les lliçons de la seva desfeta són molt presents en la ment dels estrategs demòcrates, obligats a presentar aquesta vegada alguna cosa més que una estratègia per impugnar les polítiques i el temperament del president. 

Presentar un programa atractiu

“El partit necessita un candidat que sigui capaç d’explicar amb claredat i de forma convincent una història que no tingui a Trump com a personatge protagonista”, ha dit Dan Pfeiffer, un dels principals assessors de la campanya de Barack Obama el 2008. “El gran repte dels demòcrates passa per impedir que Trump controli la conversa diària. Hem de pensar creativament i estratègicament sobre què volem comunicar i fer-ho amb una disciplina implacable”. Aquesta hauria sigut una de les claus del bon resultat en les legislatives de l’any passat, en les quals els demòcrates van recuperar el control de la Cambra de Representants. 

Durant la campanya, molts dels seus candidats van provar d’esquivar les provocacions del president, van entrar el just en el debat sobre la caravana d’immigrants i van plantejar un discurs centrat en les principals preocupacions de la ciutadania, com lasanitat, l’economia o la influència tòxica de les grans indústries a Washington. La mobilització de les dones i el rebuig visceral que Trump genera en un sector important de l’electorat va fer la resta. Però els demòcrates també van aprendre que hi ha espai per competir amb una agenda desacomplexada d’esquerres, una agenda que defensa la sanitat pública universal, la universitat gratuïta o una ràpida transició del model productiu cap a les energies renovables. 

Populistes i centristes

A la campanya que comença, diversos candidats pretenen ocupar aquest espai. Particularment, les senadores Elisabeth Warren i Kirsten Gillibrand, representants de l’ala més populista del partit amb la congressista i també candidata Tulsi Gabbard. Per a totes elles, la concentració de la riquesa, les martingales als bancs o l’abandonament de la classe treballadora són assumptes més prioritaris que les anomenades guerres culturals entorn de l’avortament, els drets dels homosexuals o les armes. La branca populista competirà amb figures més centristes com l’exalcalde de San Antonio Julián Castro, o la senadora Kamala Harris, potser la candidata que més esperances ha despertat fins ara. 

A la recambra esperen noms amb més reconeixement popular, com l’exvicepresident Joe Biden, l’exalcalde de Nova York Michael Bloomberg, el texà Beto O'Rourke o el senador Bernie Sanders, el socialista que va estar a punt d’arrabassar la nominació a Clinton el 2016 amb un discurs en la vella tradició del populisme nord-americà. No ha fet encara ningú el pas endavant, però tots estan explorant les seves opcions. 

La qüestió identitària

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

L’altre gran desafiament que enfronta el partit passa per definir la seva actitud respecte a l’anomenada política identitària. Clinton la va abraçar sense embuts amb una plataforma que va ser un mosaic de propostes per respondre a les preocupacions de les minories, des delracisme en el sistema de justícia, els drets delsgais, la regularització delsimmigrants o la discriminació delsmusulmans. Moltes veus dins i fora de la formació han qüestionat aquesta estratègia, que aspira a construir una majoria electoral apel·lant els interessos de les minories, una equació complicada amb què es corre el risc d’alienar la població blanca i cristiana, el principal calador dels vots conservadors. 

L’ideòleg del trumpisme, Steve Bannon, ho va explicar clarament en una entrevista recent. “Vull que parlin del racisme tots els dies. Si l’esquerra se centra en la raça i la identitat i nosaltres apostem pel nacionalisme econòmic, podem destrossar els demòcrates”. Falta saber ara si els seus rivals seran capaços d’articular un missatge prou ampli per recuperar el favor de la classe treballadora blanca sense perdre el recolzament de les minories.