Nikol Pashinyan, el revolucionari populista d'Armènia

Van ser 14 dies d’abril i 120 quilòmetres exactes de marxa els que van canviar per sempre la vida de Nikol Pashinyan. Va sortir de Gyumri, la segona ciutatd’Armènia, com el que era: el líder d’un partit minoritari al Parlament; sempre seriós i ben afaitat, vestit amb trajo i corbata. Aquest Nikol va partir de Gyumri, però mai arribaria.

Ho va fer un altre i, amb ell, tot va canviar. Va ser una cosa estudiada: a Erevan, la capital armènia i destinació de la marxa, hi va arribar un Pashinyan de pell morena i barba llarga i blanquinosa; pantalons i samarreta verda militar, motxilla grisa a l’esquena i megàfon a la mà. A la carretera, a la qual es va llançar sol, se n’hi van unir milers. Pashinyan, fins a l’abril del 2018 opositor parlamentari sempre en eterna minoria, s’havia transformat: ara era el líder de la revolució.

Tot va ser molt ràpid: l’antic primer ministre armeni, Serzh Sargsyan, autoritari i corrupte, provava de perpetuar-se en el poder. Pashinyan i els seus seguidors, per impedir-ho, van bloquejar el país. Els milers es van convertir en centenars de milers en un país de menys de tres milions. En dues setmanes, Erevan va quedar paralitzada. No hi havia tornada enrere.

Sargsyan va trigar poc a entendre que havia perdut i, llavors, sense provar de lluitar pel seu lloc, va dimitir. El 8 de maig, un mes després de començar la marxa, Pashinyan va ser elegitprimer ministred’Armènia. La revolució havia triomfat: havien arribat al poder.

Revolucionari de bressol

Revolucionari de bressolAconseguir-ho li va costar 43 anys i molts intents fallits. Pashinyan va ser expulsat de la facultat de Periodisme per la seva actitud revolucionària per, més tard, escriure i dirigir el diari opositor armeni ‘Haykakan Zhamanak’.El 2008 va entrar en política per desafiar per primera vegada el president Sargsyan.

Perdria. Sargsyan el va guanyar en unes eleccions fraudulentes. L’endemà, Pashinyan i els seus aliats van fer una crida a les protestes. La policia va amenaçar d’intervenir i Pashinyan va demanar resistència. La policia, després d’uns minuts de dubte, va atacar. 10 persones van morir i, tement ser empresonat, Pashinyan va desaparèixer.

Així estaria durant un any i mig, escrivint al seu antic diari que viatjava pel món amb un passaport serbi fals quan, en realitat, estava amagat a Erevan. Al final va acabar lliurant-se i va passar un any a la presó. Al sortir, el 2011, va refundar el seu partit, va tornar al Parlament i va continuar amb la seva lluita, sempre contra Sargsyan i sempre en minoria.

Però l’abril d’aquest any va tenir una altra oportunitat. Ho va fer: va marxar de Gyumri a Erevan i, ara, set mesos després, Armènia està enamorada d’ell. Fa una setmana, Pashinyan va guanyar les primeres eleccions després de la revolució, i ho va fer en gran: amb el 70,4% dels vots.

La seva popularitat és absoluta: “La política armènia està molt lligada al carisma del líder –diu Alen Ghevondyan, analista polític. No tant en la ideologia com en la personalitat. En societats com la nostra, al líder se li entrega tot el poder. Torna un símbol”. Pashinyan és tan intocable que fins i tot els partits de l’oposició no s’atreveixen a criticar-lo massa.

Domador de masses

Domador de massesEls seus pocs detractors li atribueixen que és un populista, que pertany a aquesta dubtosa onada que recorre el món i que ens ha portat, entre altres,Trump, Salvini, Orbán, Erdogan, Putin i un grapat més de noms als altres continents. I alguns dels seus seguidors ho accepten: Pashinyan, amb el seu amor pels banys de masses, els discursos plens de sentiment però buits de contingut i els seus directes constants a Facebook, és un populista perfecte.

Però el seu populisme ha servit per portar la democràcia a Armènia; no per emportar-se-la. Per acabar amb la corrupció institucional; no per fomentar-la. Pashinyan, de moment, ha sigut com una ràfega de vent fresc que fumiga tot el que hi ha de dolent en una habitació que porta dècades senceres de finestres i portes tancades i centímetres de pols acumulada. Tot i que tot, en un futur, podria torçar-se perquè Pashinyan sembla tenir un petit problema: s’adora a si mateix.

I l’actitud que els armenis tenen amb ell no hi ajuda: s’han serigrafiat samarretes, tasses, gorres, ungles i cotxes amb la seva cara; aixecat estàtues amb la seva figura; compost cançons de rap, pop, rock i versions de 'Despacito' en el seu nom; representat obres de teatre infantil en el seu honor; encunyat monedes d’or i plata amb la seva efígie. “Si la gent vol utilitzar la meva cara com a símbol de la democràcia, ¿per què no?. No és cap problema. De vegades em demanen 'selfies'. ¿Què faig? ¿Negar-m’hi? No és necessari que en una democràcia la gent odiï el primer ministre”, argumenta.

Però la cosa va més enllà d’on s’hagi estampat la seva cara o a quin ràdio hagin corejat el seu nom: se l’ha comparat, a Armènia, amb Jesucrist, el Papa, el rei –el que sigui–, Gandhi i Cèsar August. ¡Oh, Nikol, heroi de la pàtria; pare fundador! Hi ha qui tem (de moment, molta poca gent) que el personatge es mengi la persona: que la revolució destrueixi el seu líder. Que Pashinyan, portador de la democràcia, es torni un dèspota.

“Open for business”

Open for business”El primer ministre armeni, ara, s’enfronta a una feina monumental. El seu país, amb dues de les seves quatre fronteres bloquejadesfronteres bloquejades per complet, és pobre en extrem: el 30% de la població viu sota el llindar de la pobresa. Fora d’Erevan, la capital, la vida és una lluita constant contra la misèria.

Ho han promès mil vegades, però es fa difícil endevinar com Pashinyan i el seu Govern ho solucionaran: “No té programa –diu Tevan Poghosyan, polític opositor ja retirat. Després de sentir-lo parlar t’adones que tot el que diu són clixés. Diu: 'Necessitem democràcia, lluitar contra la corrupció. millora econòmica'. Tot això està molt bé, però no ha dit com ho farà. És tot una incògnita: saber què farà Pashinyan després de formar Govern; quina serà la seva primera llei”.

Hi ha algunes pistes: la idea del primer ministre i el seu Gabinet és obrir el país a la inversió estrangera, acabar amb els monopolis estatals i fer d’Armènia un centre tecnològic mundial. Però, llavors, Pashinyan s’empipa. El seu programa ho és, però ell odia que li ho recordin: no suporta que li diguin liberal. Arrufa les celles i es crispa.

Notícies relacionades

Armènia celebra les seves primeres eleccions després de la revolució

L’economia europea s’alenteix

Es nota que no li agrada la paraula 'liberal’: “No accepto que m’anomenin així. He llegit que soc un centrista, i em sembla un problema molt seriós, perquè no ho soc; com tampoc soc socialdemòcrata. Alsegle XXIles ideologies han desaparegut. Defineixo problemes i objectius i els busco solució. Estic més enllà dels ‘-ismes’”,diu Pashinyan.

Aquesta ha sigut la seva clau: parlar només de la falta de democràcia i corrupció –d’allò que preocupava els armenis– i, en els seus discursos, deixar de banda la ideologia i els temes complicats. Volia apel·lar a tot el país i ho va aconseguir. Ara li queda, segurament, el més difícil: estar a la seva pròpia altura.