Aquests són els possibles substituts de May

Davant de la plausible possibilitat que la primera ministra britànica Theresa May perdi el lideratge conservador i la direcció del Govern per la moció de confiança, aquests són els possibles aspirants a substituir-la.

- Boris Johnson. L’exministre d’Exteriors és un dels més acèrrims defensors d’un brexit durbrexit i va dirigir la campanya per sortir de la Unió Europea (UE) en el referèndum de 2016, convocat per David Cameron.

Després de la dimissió de Cameron, Johnson optava per substituir-lo, però es va retirar de les primàries després que el seu presumpte aliat Michael Gove anunciés la seva candidatura. El que va ser alcalde de Londres va dimitir el juliol del Govern de May per desacords amb el seu pacte de 'brexit' i des d’aleshores s’ha dedicat a soscavar la seva antiga cap.  En la carta de comiat que va escriure, Johnson va afirmar que "el somni del brexit estava morint ofegat per uns dubtes innecessaris". A més, ha afirmat que el Regne Unit va camí d’un "semi-brexit" que encamina el país cap a "l’estatus de colònia".

D’origen aristocràtic, Johnson, de 54 anys iconegut per la seva pompa i estil jocós, és popular entre les bases conservadores i certa premsa, però no tant dins del grup parlamentari o el conjunt de l’electorat. Sabedor d’això, aquest gran estrateg ja fa anys que espera la seva gran oportunitat i que espera cada jugada política per arribar a Downing Street. 

- David Davis: prominent membre del bàndol pro-brexit, aquest veterà diputat es va convertir el 2016 en ministre per a la sortida de la UE en el Govern de May, però va dimitir al juliol per discrepàncies amb l’acord proposat. Llavors, va afirmar que no buscava la caiguda de May, perquè la considerava "una bona primera ministra" i va descartar que anés a postular-se com a candidat al lideratge dels conservadors, en cas d’un desafiament dels parlamentaris, que finalment s’ha fet realitat. 

"Espero que resistim amb totes les nostres forces el fet de fer noves concessions (a Brussel·les), perquè crec que ja hem anat massa lluny", va afirmar a l’anunciar que marxava. 

DD, com és conegut entre les bambolines de l’alta política britànica, atresora una merescuda fama de sagaç forjada en les seves més de tres dècades de trajectòria en l’esfera pública. Un aval, no obstant, que no va ser suficient per complir el seu objectiu de liderar el Partit Conservador, el 2001, quan només va rebre un recolzament testimonial, i el 2005, moment en què va ser batut amb contundència per David Cameron, amb més de 70.000 vots de diferència. Circumstàncies que fan pensar a molts que el seu moment per assolir la cúspide ja ha passat.

- Dominic Raab. Partidari d’un brexit dur, va substituir Johnson al juliol com a ministre d’Exteriors, però va dimitir també al novembre al considerar que l’acord consensuat amb Brussel·les sacrificava lasobirania britànica. Advocat de formació i diputat des del 2010, Raab, de 44 anys, és menys conegut públicament, però durant el seu pas pel Govern va ser molt valorada la seva capacitat dialèctica.

Tan acèrrima és la seva actitud antieuropeista que ja demanava la sortida de la Gran Bretanya molt abans que se celebrés l’històric referèndum. Així, s’explica que, en aquests temps d’incertesa en què la majoria mostren una gran inquietud, ell es troba tan còmode que fa crides a l’opinió pública i als seus propis col·legues a "mostrar més confiança en la capacitat econòmica" de Londres.

Potser influït per ser cinturó negre de karate, fill d’un refugiat jueu que va fugir dels nazis el 1938, Raab sempre ha demanat a May una estratègia més ofensiva en les seves relacions amb Brussel·les i que "no es quedi encongida en un racó".

- Sajid Javid: Nascut a la localitat anglesa de Rochdale el 1969, l’actual ministre de l’Interior ha protagonitzat un gir copernicà en la seva actitud pública respecte al ‘brexit’. En el seu moment va recolzar la permanència, forçat per la influència de David Cameron, tot i que després confessaria que ho va fer per lleialtat, amb "pesar i sense un bri d’entusiasme". Tan euroescèptic és el seu credo que en la seva joventut va ser expulsat d’una conferència del partit per repartir fullets antieuropeus. Una vegada desposseït dels seus peatges polítics, ha virat amb fermesa la seva actitud contra la permanència en la UE.

Aquest exbanquer d’inversions i gran devot de la trajectòria de Margaret Thatcher, és un de les figures més representatives de l’ala més dretana del Partit Conservador. De 49 anys i fill d’immigrants pakistanesos, a l’abril es va convertir en el primer titular d’Interior procedent d’una minoria ètnica. Durant aquests mesos, s’ha mostrat lleial a la primera ministra i, segons la premsa autòctona, està ben vist pel gruix del seu grup parlamentari.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

- Michael Gove. El ministre de Medi Ambient, que va liderar, juntament amb Boris Johnson, la campanya pelbrexit  el 2016, va quedar tercer en les primàries celebrades llavors, en les quals es va acabar imposant May. La primera ministra, del bàndol propermanència, el va recuperar el 2017 per al Govern i des d’aleshores ell l’ha recolzat en públic, tot i que sovint hagi expressat els seus temors sobre el rumb del país d’acord amb l’acord sobre el divorci. Abans de consagrar els seus esforços a la seva carrera política, va ser un reconegut columnista per al diari The Times.

D’origen humil, el perfil de Gove dista molt del de bona part dels seus col·legues conservadors, criats en llars molt més privilegiades. Adoptat per un peixater i una assistent de laboratori a la universitat local, a Aberdeen, Gove va ser un brillant estudiant, amb una trajectòria que li va permetre obtenir plaça al Robert Gordon’s College, l’escola més prestigiosa de la zona, on també va destacar com un gran esportista i per la seva precoç afició per vestir vestits. Gràcies al seu bon expedient, també va ser becat per poder cursar estudis universitaris quan l’economia familiar va passar per anys d’estretors.