La Xina prepara una megaciutat de 120 milions d'habitants

És una harmoniosa successió de parcs de gespa brillant, arrogants complexos residencials, escoles d’aroma britànica i pistes d’esport. Tongzhou ja no és el districte de l’extraradi meridional que els pequinesos menyspreaven per camperol i ruïnós. A les vastes avingudes s’hi encaren fileres de solemnes edificis grisos que acolliran la imminent al·luvió de funcionaris. Aquí tot està per estrenar, l’exponent de l’últim megaprojecte urbà nacional.

La Xina consolidarà una conurbació que englobarà Pequín, la ciutat portuària de Tianjin i Hebei, la província que les abraça. Es coneix com Jingjinji, tindrà gairebé la meitat d’extensió d’Espanya i 120 milions d’habitants. Era un vell anhel xinès que el president, Xi Jinping, va accelerar el 2015. Neix d’una certesa: una ciutat de 22 milions d’habitants és una tortura de trànsit, contaminació i bombolles immobiliàries. Convé aprimar-la, així que Pequín conservarà els ministeris nacionals i les indústries essencials i estratègiques. Repartirà la resta. L’èxode del mastodòntic cos burocràtic cap a Tongzhou trenca la tradició imperial que grapava el poder als voltants de la Ciutat Prohibida. Mao Zedong la va conservar per remarcar la conquesta i Pequín va haver de fer caure en les següents dècades bona part del seu patrimoni arquitectònic per acomodar la burocràcia creixent.

Xangai i Hong Kong

Serà el tercer clúster després dels de Xangai, al delta del riu Yangtzé, i Hong Kong, al del riu de la Perla, tots a la costa oriental i superiors per separat al PIB espanyol. Però Jingjinji no sorgeix de la inèrcia sinó de l’anhel polític que rivalitzi amb Silicon Valley com a motor tecnològic global. Les megaregions o clústers busquen la unió econòmica i política de ciutats pròximes per fomentar les sinergies i eliminar la competitivitat. Són una solució al desenvolupisme desbocat perquè conserven els beneficis de la proximitat de serveis però mitiguen els perjudicis de la congestió Xina no és la primera però sí la que les ha portat més lluny en dimensions i inversió.

La iniciativa porta l’ímpetu presidencial. Els bancs estatals han rebut ordres de prioritzar-la i s’han construït carreteres i infraestructures diverses. Pequín va destinar l’any passat 36.000 milions de dòlars addicionals per estirar la xarxa d’alta velocitat. A les cinc línies actuals s’afegiran 12 el 2020 i unes altres nou el 2030. Tot el territori estarà llavors en aquella hora exigida per a la viabilitat del flux laboral. Les més de dues hores a la carretera que separaven abans Pequín de Tianjin s’han reduït a 29 minuts amb tren bala.

Quan Li Dian, publicista de 26 anys, va arribar a Pequín el 2011 des de gèlida província del nord de Heilongjiang es va espantar pels lloguers. I se’n va anar a Tongzhou, llavors una anodina i desgavellada ciutat envoltada de pastures. Avui paga 3.000 iuans (380 euros) per casa seva, el doble que llavors, però un terç del que demanen per un estudi de 50 metres al cèntric barri de la capital de Chaoyang, on treballa. Fa servir hora i mitja perquè al barri vell de Tongzhou encara no hi arriben les noves línies de metro.  “Però compensa. A Pequín és impossible estalviar, tot és caríssim: la vivenda, els restaurants... Aquesta ciutat és cada dia està més cuidada i neta, hi ha moltes zones verdes”, relata. Aquell estigma oprobiós ha desaparegut i molts joves professionals fan el salt.  

Febre constructora

El frenesí constructor remet sense remei al Pequín de deu anys enrere. Algunes parades de metro es van inaugurar a quatre passes de les collites, les grues repunten el cel i el picot s’encarrega de les fàbriques contaminants. El pla preveu escoles internacionals i un campus de la prestigiosa Universitat del Poble.

Els veïns reben amb sensacions oposades el projecte: llocs de treball i desenvolupament d’una banda, frenesí urbà i escalada de preus immobiliaris d’una altra. Cheng, agent immobiliari, indica en un mapa els nous barris a la vora dreta del riu. El Govern ha intentat embridar la bombolla en els últims mesos augmentant els interessos hipotecaris. “Però l’any que ve, quan arribin els 400.000 funcionaris, es dispararan perquè no hi ha cases per a tothom”, pronostica.

Jingjinji permetrà el repartiment del talent que fins ara monopolitzava Pequín i mitigar les desigualtats socials. Els salaris a Hebei, aferrada encara a les indústries pesants que el Govern retalla per qüestions mediambientals, són un 40% menors que a la capital. El port de Tianjin, un dels més grans del món, incrementarà la seva empremta internacional.

Els estudis empírics i teòrics demostren que els mercats laborals més grans són més eficients, assenyala Alain Bertaud, expert en urbanisme xinès. “El sistema monocèntric de ciutats com Pequín, Xangai o Guangzhou ja ha assolit els seus límits de mida i densitat. Les línies de metro modernes i extenses estan tan congestionades com les carreteres de circumval·lació i les radials. El model clúster ampliarà el mercat laboral i la vivenda a una zona molt més gran que significarà trajectes més llargs però també més ràpids i desplaçaments menys congestionats”, afegeix.

Transformació meteòrica

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ja no és el ‘llanito’ solitari

Cap país ha experimentat un procés d’urbanització tan veloç com la Xina. La seva mil·lenària fisonomia rural ha quedat dinamitada en quatre dècades. El trànsit dels arrossars al ciment planteja reptes superlatius en matèria mediambiental. I el món s’hi juga molt: Joseph E. Stiglitz, nobel d’Economia, va assenyalar la urbanització xinesa i els avenços tecnològics dels Estats Units com els vectors clau del segle XXI.

Jingjinji, pel seu volum, podria arribar a nivells de productivitat mai vistos abans i donar-li un avantatge similar a la de l’Anglaterra de la Revolució Industrial, opina Bertaud. Això exigeix fer les coses bé. “Tots els ulls són a Jingjinji com un terreny de proves per a solucions innovadores”, deia el prestigiós think tank nord-americà Paulson Institute.