Quan va despertar, el 'brexit encara hi era'

El conte més curt del món ‘Quan va despertar, el dinosaure encara hi era’,d’Augusto Monterroso,  serveix per explicar el més llarg: el ‘brexit’, el malson permanent. Una veu honesta en un assumpte en què es barregen emocions, mentides i covardies ha sigut la del reporter Chris Mason, de la BBC. Va admetre en directe que no tenia ni idea de què passaria: “Pregunteu-li a Míster Blobby, la seva anàlisi pot ser tan bona com la meva”. Míster Blobby és un personatge de ficció, similar a Espinete.

L’esborrany de l’acord de divorci amb la UE, que contempla un període de transició de 21 mesos, no agrada a gairebé ningú al Regne Unit, malgrat que pocs hauran llegit les seves 585 pàgines. Hi ha dos dies clau a l’horitzó: el Consell Europeu a Brussel·les del 25 de novembre, que l’hauria de ratificar, i el 18 de desembre, data en què el Parlament britànic decidirà la sort del text i de la primera ministra.

N’existeix una tercera: la destitució immediata de Theresa May. Perquè això passi, un 15% dels 317 diputats conservadors hauria de sol·licitar per escrit una votació de confiança. Fa mesos que els eurofòbics amenacen amb aquest botó nuclear. Quan el cap del grup parlamentari tory rebi 48 cartes, haurà de convocar una votació. Es decidiria per majoria simple: 159.

Jakob Reed-Mogg va anunciar dijous l’enviament de la seva petició. És el líder de la facció ‘pro brexit’ dur. Compta amb 50 diputats, que també estan dividits. No tots estan a favor d’activar un mecanisme de destitució que no es podrà repetir en un any. La majoria dels analistes estan convençuts que la primera ministra guanyaria. Seria un baló d’oxigen.

Entre taurons

Més enllà dels errors estratègics, May és un lluitadora amb una capacitat enorme per encaixar. És una resistent en un mar infectat de taurons alfa. El moderat Kenneth Clarke, un pes pesant en el seu partit, li aconsella deixar anar llast, deixar de fer concessions als euròfobs, que s’han demostrat inútils. Demana un ‘brexit’ suau: sortir de la UE política, però quedar-se al mercat únic i en la unió duanera fins que Londres pacti una alternativa. És una altra il·lusió: avantatges, sí; obligacions, no.

Molt complicada es presenta l’aprovació de l’esborrany en el Parlament britànic. Ara com ara, aMay li falten els vots necessaris. Només set diputats van parlar al seu favor en la sessió de dijous. Podria aconseguir-los si accepta esmenes al text. Cal veure si la UE acata els canvis.

De moment ha frenat la sagnia de dimissions i recompost el seu gabinet. Els cinc ministres més ‘probrexit’, liderats per un dels seus impulsors, Michael Gove, volen que torni a Brussel·les per obtenir un pacte millor. Una altra vegada el dinosaure de Monterroso. Queden 130 dies per al divorci. L’estratègia de la primera ministra és tornar la pressió als seus diputats, que siguin ells els responsables del desastre, perquè l’alternativa a l’esborrany pactat és el descarrilament.

El no-acord és una amenaça per a tothom. May va dir a Westminster que no tenia plans per fer front a aquest escenari, una cosa que sona poc creïble. La UE els té. Tots dos temen aquest abisme, per això ha fet concessions. La negociació dels detalls prosseguirà durant el període transitori fins al 31 de desembre del 2020, que podria ampliar-se. Sembla una pel·lícula de Hitchcock.

El segon referèndum guanya adeptes en un país dividit. De moment continua sent una fantasia. Vince Cable, líder liberal-demòcrata, el demanda. Diu que l’assumpte hauria de tornar a uns ciutadans que el juny del 2016 van votar sobre fantasies i mentides, però que ara estarien en condicions de votar sobre fets i les seves conseqüències. Tots s’erigeixen en defensors de la voluntat popular expressada en el primer referèndum, però ni tan sols són capaços de posar-se d’acord en què volien dir els votants. Hi ha por que una altra consulta no resolgui res.

El Partit Laborista podria ser un aliat per impulsar aquest segon referèndum, o apostar per un ‘brexit’ suau, però el seu líder, Jeremy Corbyn, sembla més interessat a arribar a Downing Street que a rescatar el seu país de l’embolic en el què es troba.

Notícies relacionades

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

El Govern britànic accelera el pla per deportar immigrants a Ruanda

Aquest procés, ple de passions, ha tret a passejar una xenofòbia latent disfressada de patriotisme. Els ‘brexiters’ parlen i actuen com si la Reina Victoria fos viva i hi hagués un imperi sota els seus peus. El problema és que ni tan sols són la gran potència europea. No és realista somiar amb un Regne Unit campió del comerç global. El món ha canviat. Tampoc serveix la mà amiga dels EUA, perquè la seva excolònia està governada pel president imprevisible que un dia t’enalteix i un altre t’insulta.

A l’abandonar la UE, Londres perdrà el recurs de la ‘Brussel·les ens roba’, tan útil aquests anys. Quedarà el període transitori com a excusa, a més de l’herència rebuda, per culpar l’altre de qualsevol efecte negatiu. Els inventors del sarcasme –i de la capacitat de riure’s d’ells mateixos, que la mantenen amb excepcions– es quedaran a soles amb un els seus millors proverbis: “Quan apuntes amb un dit, et recorda que els altres tres dits t’assenyalen”.