La caravana d'immigrants recupera forces a Ciutat de Mèxic

Entre aplaudiments i braços en alt van arribar a patolls els primers immigrants centreamericans a Ciutat de Mèxic. L’eufòria marcava el seu pas a l’entrar al recinte esportiu habilitat com a alberg. “Salutacions per a Hondures, papa”, “Abraçades per a La Ceiba”, exclamaven amb els dits en ve baixa en senyal de victòria alguns dels 1.500 integrants de la caravana (formada per més de 5.000 persones) que aquest dilluns van accedir en grups d’uns 200 al campament improvisat.

El Jorge buscava unes sabates entre la gentada i les bosses de plàstic. El nen de 10 anys ha caminat durant 23 dies des d’Hondures juntament amb la seva mare i la seva germana de 13 anys. “Les amenaces de les bandes, de la ‘mara’ 18. A la meva filla la volien reclutar, l’obligaven a vendre droga a l’escola”, explica Paula Ortiz sobre el motiu de la seva fugida.

“La tos, la grip, febre. Ara podem recuperar-nos”, se n’alegra la dona. Ciutat de Mèxic és un petit oasi al mig del camí. Després de 1.500 km de caminada i de dormir a terra, a la intempèrie, almenys les famílies amb nens podran pernoctar sota dos grans envelats que diversos operaris acabaven d’instal·lar. La resta s’amuntegaven entre els esglaons de les grades. El govern de la capital ha condicionat l’estadi Jesús Martínez “Palillo”, al sud-est de la ciutat, com a centre d’acolliment. S’espera que fins dimecres arribi la resta de la caravana, uns 5.000 centreamericans.

A l’espera del transport 

El contingent es va dispersar en els últims dies. Dissabte a la matinada esperaven els autobusos promesos pel governador de Veracruz i després, al retractar-se, molts van decidir continuar a peu el seu trajecte. El gruix del grup continua a Puebla, a uns 130 km, a la recerca de transport.

L’avançada la integren sobretot joves que formaven una llarga fila a una de les portes on entregaven mantes. Per separat, esperaven diverses dones que viatgen soles, com Meily Cruz, de 18 anys. “Podem descansar pel cansament que portem, recuperar les forces perdudes. Agraïm a Mèxic tot el recolzament que ens dona”, assenyala amb els ulls entelats abans d’anar a buscar el seu plat d’arròs amb pa i una mica de carn. Al davant, alguns nens jugaven amb manualitats mentre d’altres rebien atenció mèdica.

Estratègia fallida

“Per primera vegada es té una organització molt coordinada dels tres nivells de govern i amb més de 100 associacions de la societat civil”, considerava a aquest diari el pare Solalinde, una de les figures més actives en la defensa dels immigrants, que va assenyalar que un 20% podria quedar-se al país a treballar. L’oferta de llocs de feina als centreamericans va ser l’enèsim intent del govern mexicà per desarticular la caravana fa una setmana. Aquesta estratègia no va funcionar i dues multituds més van emprendre el mateix trajecte a fi d’unir-se al moviment.

L’arribada a Ciutat de Mèxic permetrà recuperar energia i reunir de nou almenys la primera caravana. “Veurem el que decideixen els líders, però la unió fa la força”, afirma un dels immigrants sobre la comissió creada recentment en assemblea per organitzar l’itinerari. L’objectiu és arribar junts a la frontera dels Estats Units per fer front a les amenaces del president nord-americà, Donald Trump, d’enviar 5.000 militars per impedir el seu ingrés.

“No és fàcil arribar aquí; hem de continuar per inflar-li els morros a Donald Trump. Nosaltres arribarem a la seva frontera i no tenim por dels seus soldats; que posi els que vulgui,” exclama Kevin Rodríguez, visiblement alterat. D’altres supliquen misericòrdia al mandatari. “Esperem que Donald Trump sigui un home flexible i reconegui que realment som éssers humans igual que ell”, apunta Francis Pradilla.

Famílies trencades

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Els immigrants s’aferren a qualsevol esperança en un dur viatge que ha trencat famílies. Darío Ramos va abandonar la seva dona i les seves dues filles a Hondures. “És lleig, però un busca un futur millor per als seus fills i al nostre país no tenim oportunitats de res”, es lamenta. A més de l’apressant violència, un 75% de la població hondurenya viu en la pobresa, segons la CEPAL. El Darío viatja amb el seu fill de 10 anys. El Jorge carrega tota la seva vida en una motxilla del FC Barcelona. Entre les poques peces, treu orgullós una samarreta de Messi. “Vull tenir una vida millor, ajudar la meva mama... i jugar en el Barça”, assegura amb una ganyota cap al seu pare.

Des de Ciutat de Mèxic el somni americà es veu més a prop. “Ha sigut un viatge dur perquè de vegades agafa l’aigua, el sol. Portem nens i hem d’esperar que descansin”, apunta l’hondureny Henry Reyes, carregant juntament amb la seva dona un nadó i un nen de 5 anys. El seu somni és que els seus fills puguin estudiar.“A Hondures és molt difícil enviar-los a l’escola, quan nosaltres no podem comprar ni un parell de sabates”.Un calçat que podran canviar-se a Ciutat de Mèxic per enfilar cap al nord: uns altres 1.000 km, el tram més perillós.