Ali al-Qaisi, pres icònic d'Abu Ghraib: 'Venien i orinaven a la meva cara'

Una caputxa negra, un cos connectat al corrent elèctric mitjançant cables i els braços oberts com qui demana clemència. Quan l’abril del 2004 van sortir a la llum les tortures perpetrades per l’Exèrcit nord-americà a la presó iraquianad’Abu Ghraib,aquesta va ser la imatge que va esgarrifar tothom. Sota d’aquest abillament penjava la vidad’Ali al-Qaisi.

Assegut a la butaca d’una austera casa unipersonal a la perifèria berlinesa, aquest home de gest afable i cabell blanc rep aquest periodista amb un somriure que tarda poc a trencar-se. Malgrat tenir 56 anys, Ali presenta un aspecte físic deteriorat. Necessita crosses per aixecar-se i, en estrènyer-li la mà, un nota els dos dits parcialment amputats de la seva mà esquerra. Nascut a Bagdad el 6 d’agost de 1962, la vida d’aquest professor d’institut islàmic es va truncar amb invasió dels EUA al seu país.  Quinze anys després d’entrar a Abu Ghraib, explica la seva història a EL PERIÓDICO.

-Com va viure la invasió nord-americana de l’Iraq?

-La gent ara plora per l’època de Saddam Hussein. Tot i que van ser temps molt dolents, la invasió dels Estats Units va ser molt pitjor.

-Per què es va fixar en vostè l’Exèrcit nord-americà?

-Juntament amb uns amics, vaig anar a l’hotel on s’allotjaven molts periodistes i els vam portar a veure la part de Bagdad que l’Exèrcit nord-americà no volia mostrar. Quan es van publicar les notícies, van anar a l’hotel a buscar-me i van apuntar el meu nom a la seva llista. El recepcionista em va trucar advertint-me que no tornés a l’hotel.

- Què els va ensenyar?

-La part de prop de l’aeroport. Un doctor em va explicar que molta gent d’aquella àrea l’anava a visitar amb malalties estranyes a la pell, producte del contacte amb químics il·legals. Per a això vaig acudir als periodistes. Després de denunciar-ho, l’Exèrcit nord-americà va visitar la zona per retirar les proves i preguntar per mi.

-I llavors el van detenir...

-Quatre dies després, el 13 d’octubre del 2003, vaig tornar a l’escola a treballar perquè estava convençut que contactar amb la premsa no era cometre cap crim. No volien portar-nos la democràcia? Tancs i soldats m’esperaven al carrer, bloquejant les sortides. Em van dir que estava arrestat i em van obligar a treure’m la samarreta per comprovar que no portava explosius. Em van encaputxar, em van pujar a un cotxe i em van apallissar mentre em trepitjaven les mans.

-Com va ser la seva entrada a la presó?

Inhumana. Em van portar a una acadèmia militar i, sense cap explicació, l’endemà era a Abu Ghraib. Tots els presoners estàvem ajaguts al terra amb la cara coberta. Em van despullar i em van fer seure en un lavabo antic i brut per poder escorcollar-me. Em van tocar i em van posar les mans per tot arreu. Hi havia quatre soldats interrogant-me.

-Què volien saber?

Primer, si era sunnita o xiïta. Després em van preguntar on era Ossama Bin Laden. Crec que era la introducció que tenien amb tots els presos. Volien saber si algú m’havia ordenat parlar amb els periodistes. Després de negar-ho tot, em van dir que si col·laborava em donaria 500 dòlars al mes, i que si no, em portarien a Guantánamo. No ho vaig fer. Em van pujar a un cotxe i em van tornar a donar una pallissa.

-I el van deixar allà...

Sí. Em van posar en un bloc d’alta seguretat amb 300 presos més. Estàvem aïllats de la resta. El meu nom de pres era 151716, però com a mofa em van escriure Colin Powell al front.

-Quins mètodes van utilitzar per interrogar-lo?

-Em lligaven les mans al terra en posicions incòmodes durant unes 10 o 15 hores. Repetien constantment les mateixes preguntes. Un oficial ho apuntava tot i l’altre m’amenaçava. Sempre hi havia dones soldat que ens ensenyaven els pits o es tocaven davant nostre durant l’interrogatori. Era malaltís. Una vegada fins i tot van portar un gos negre que em va mossegar i em va arrencar un tros del coll. En altres ocasions ens penjaven davant la nostra cel·la durant dies, sense menjar, ni aigua, davant de tots els presos. En veies d’altres morir.

-La seva imatge va donar la volta al món. Què va succeir?

-Em van portar amb els ulls tancats a la sala de dalt. Em van fer pujar a una capsa de cartró i em van deixar penjat de manera que els meus peus amb prou feines tocaven el terra. "Venien i orinaven a la meva cara" Em van introduir escombres i la punta de les seves armes per l’anus mentre repetien la paraula ‘execució’. Em van cremar la pell amb químics i em treien la caputxa només per divertir-se, ensenyant-me ampolles d’aigua que no podia beure. Em van envoltar el cap amb dos amplificadors que repetien la mateixa cançó a tot volum. Encara la puc sentir. Després va venir l’electrocució. Era com sentir que els ulls m’anaven a explotar. Als genitals el dolor és absolutament impossible de descriure. Mentrestant, sentia les rialles dels soldats i veia el flaix de les fotos que em feien. Em van torturar durant més d’un dia.

-Què els va passar als altres presos?

-De vegades ens torturaven davant els altres presos per terroritzar-nos. Els col·locaven embuts pel nas i els abocaven aigua dins per ofegar-los. També hi havia una dona soldat amb un consolador lligat a la cintura que sodomitzava presos penjats perquè ho poguéssim veure. Una vegada van violar un nen d’uns 9 anys davant del seu pare. Durant el ramadà ens oferien menjar quan sabien que no ho podíem fer i després l’enretiraven.

-I el desembre del 2004, més d’un any després de la seva detenció, el van deixar lliure...

-Sí.  Un dia ens van dir que vindria la Creu Roja a inspeccionar les instal·lacions i que no els diguéssim res, però ho vam denunciar tot. Els metges van resultar ser soldats disfressats, així que van tornar a apallissar-nos.  L’endemà va venir la Creu Roja de veritat. Volien intimidar-nos, però vam tornar a denunciar el nostre maltractament.  Van acordar deixar sortir 86 presos esguerrats com jo. Ens van pujar a un camió i ens van treure d’allà.

-Què va fer després del seu alliberament?

-Volia documentar el que succeïa dins d’aquestes presons, reunir casos com el meu per denunciar la tortura.

-Una missió complicada en un país en guerra...

-L’ONG Centre per als Drets Constitucionals va enviar una persona per reunir-se amb mi a Bagdad, però vaig rebre amenaces dels nord-americans i del Govern iraquià, així que vaig haver de fugir a Jordània. Allà vaig poder contactar amb advocats de grups com ECCHR i convidar altres víctimes per començar a construir la nostra denúncia.

-Com va acabar a Alemanya?

-A Jordània el meu cas es va fer famós. Això em va portar a ser amenaçat per grups com Al-Qaeda. Vaig haver de demanar protecció a les Nacions Unides. Malgrat que primer van rebutjar la meva petició d’asil, el 2010 em van traslladar a Hannover uns dies i després em vaig instal·lar a Berlín, on visc gràcies a l’ajuda d’Amnistia Internacional.

-Fa 15 anys que el van detenir. Com es torna a la normalitat després d’això?

-No s’hi torna mai. No puc tenir banyera a casa perquè recordo com m’ofegaven. Em costa dormir quan és fosc. Encara em desperto espantat a mitjanit pensant que soc a Abu Ghraib.

-Què representa per a vostè que la candidata a dirigir la CIA, Gina Haspel, estigués al càrrec d’un centre de tortura?

-És una desgràcia que Trump doni suport així a la tortura i la humiliació, per a la humanitat i també per als nord-americans. Per a mi, ella és com Ilse Koch (l’esposa del comandant del camp de concentració nazi de Buchenwald acusada de fabricar objectes amb la pell de les seves víctimes). Ha de ser jutjada.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

-Té esperança que això pugui succeir?

-Sí, i això em fa més fort.