Les raons del 'nein' de Merkel a Macron

El projecte d’una gran reforma per refundar la Unió Europea (UE) després de la sortida de la Gran Bretanya s’està desinflant a causa dels divergents interessos nacionals dels Vint-i-set estats membres. «El temps s’està esgotant», adverteix el comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, Pierre Moscovici. La reforma cap a una «Europa que protegeixi», com promou el president francès, Emmanuel Macron, per respondre al malestar ciutadà i frenar l’auge dels populismes autoritaris i la ultradreta, encalla, en primer lloc, en l’immobilisme de Berlín. Les propostes franceses també xoquen amb l’oposició dels països del Nord i de l’Est de la UE, mentre que Itàlia i Espanya, absorbides pels seus problemes polítics interns, no participen activament del debat.

Alemanya, còmodament assentada sobre la seva bonança econòmica i els seus superàvits històrics en la balança de pagaments, és reticent políticament i socialment a avançar cap a una integració europea que vagi més enllà de reforçar la disciplina pressupostària i la capacitat d’imposar els diktats alemanys en política econòmica en els socis reticents. D’aquí el tradicional èmfasi de la cancellera alemanya, Angela Merkel, a l’insistir en «la responsabilitat individual» i «els esforços nacionals» dels països, especialment en les qüestions socioeconòmiques dins de la UE.

El nou Govern Merkel ha nascut debilitat per la seva estreta majoria i rep les pressions de l’euroescepticisme dels principals partits de l’oposició: la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD) i els liberals (FDP). Aquests dos partits en alça s’oposen a qualsevol pas que condueixi cap a una integració europea més gran. Aquest context contribueix a reforçar encara més la tendència de Merkel a rebutjar o ajornar les propostes que puguin implicar el risc d’un cost futur per als ciutadans alemanys per les dificultats econòmiques o els problemes bancaris en altres països.

Merkel i Macron asseguren que presentaran una proposta conjunta per reformar l’eurozona en la cimera europea de finals de juny. Però les posicions estan tan distanciades que aquest consens es pot limitar a una proposta cosmètica de mínims o a un full de ruta per assolir en un futur llunyà, cosa que permeti a Emmanuel Macron presentar-lo com un èxit internacional que contraresti els seus conflictes interns.

Gir nacionalista 

Malgrat que el pacte governamental alemany entre democristians (CDU-CSU) i socialdemòcrates (SPD) del febrer prometia «un nou inici per a Europa», la reforma de la UE no és una cosa prioritària per a cap dels dos partits majoritaris. L’aposta per una ambiciosa reforma de l’eurozona era un objectiu personal del Martin Schulz en sintonia amb Macron. Però després de la seva dimissió al febrer com a líder de l’SPD, els socialdemòcrates han perdut interès. L’actual líder de l’SPD i ministre de Finances, Olaf  Scholz, es mostra molt reticent respecte a les propostes franceses i s’alinea amb la tradicional posició nacional alemanya de l’última dècada.

Per la seva part, els democristians de Merkel i els seus socis bavaresos, despres del fort retrocés electoral sofert el setembre del 2017, estan immersos en un gir nacionalista cap a la dreta per evitar perdre més vots i les seves prioritats en la reforma de la UE són les qüestions vinculades a la seguretat: immigració, defensa i política exterior comuna.

El nomenament d’un ministre d’Economia de l’eurozona i la creació d’un pressupost especial per simbolitzar «la solidaritat» i facilitar la convergència i les reformes econòmiques a l’eurozona, proposats per Macron, no compten amb el suport d’Alemanya, ni dels seus tradicionals aliats: Holanda, Àustria i Finlàndia. Un pressupost addicional per a l’eurozona reduiria el poder de què ara disposa Alemanya per condicionar les ajudes a un país en problemes a fer que apliqui estrictes reformes econòmiques i laborals, com ha passat fins ara.

Alemanya, igual que França, està disposada a incrementar la seva aportació del pressupost de la UE a partir del 2021 després de la sortida britànica. Però un pressupost especial per a l’eurozona implica una aportació molt més elevada de la prevista per Berlín. Holanda i altres països fins i tot s’oposen a augmentar la seva contribució al pressupost de la UE. La transformació de l’actual Mecanisme Europeu d’Estabilitat a un Fons Monetari Europeu, malgrat que havia sigut proposat inicialment per l’antic ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, tampoc compta ara amb el suport dels democristians de Merkel i els socialdemòcrates no semblen tenir pressa.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Noboa obté l’aval popular per donar més pes a l’Exèrcit contra el narcotràfic

Els democristians alemanys argumenten que aquest canvi requereix la reforma del Tractat de la UE, cosa que suposa un procés llarg i difícil que requereix l’aprovació per unanimitat de tots els estats. Els democristians plantegen, a més, que aquest Fons Monetari Europeu sigui independent del control de les institucions europees i que els països puguin mantenir el poder de veto nacional en la concessió dels fons als països necessitats. Holanda i els països nòrdics també defensen aquest poder de veto i que qualsevol ajuda ha d’estar condicionada a aplicar estrictes reformes.

Rebuig a un fons de garantia europeu

Merkel oficialment recolza completar la unió bancària europea, però rebutja a curt termini crear el fons europeu de garantia de dipòsits i avançar en la dotació del fons per a la resolució de crisis bancàries fins que tota la banca europea hagi quedat plenament sanejada i no hi hagi risc que Alemanya hagi de costejar el salvament d’algun banc d’un altre país europeu. «S’ha d’evitar que l’estalviador alemany es trobi com a garant dels bancs grecs i italians», resumeix el veterà diputat democristià Eckhardt Rehberg.