Un conflicte amb molts actors

L’Àsia Pacífic és la zona més erògena del planeta: s’hi ajunten ferides històriques sense cicatritzar, reclamacions territorials, urgències energètiques i la pugna de les dues potències per la primacia global. Corea del Nord ha sigut durant set dècades una peça clau en la geopolítica de la zona i també un tossut agent desestabilitzador. Els països involucrats tenen interessos divergents però coincideixen en el que és bàsic: que Corea del Nord ingressi a la comunitat global i la península vegi la pau.

COREA DEL NORD Ni solució militar ni implosió

És la gran guanyadora i la deriva actual confirma que els seus líders no són els llunàtics imprevisibles que obstinadament descriu la premsa sinó excelsos dominadors de la diplomàcia. Importa poc què els va convèncer a apostar pel diàleg a principis d’any. Potser va ser l’imminent col·lapse de la seva economia o, més probablement, que els seus míssils intercontinentals els donessin la confiança per exigir audiència en igualtat de condicions. Importa que tots els líders globals fan cua avui per reunir-se amb Kim Jong-un i que aquest aconseguirà la foto amb un president dels EUA que no van tenir els seus avantpassats. El desenllaç més desitjable és que la normalització diplomàtica i el final de l’amenaça exterior impulsin una progressiva obertura econòmica a la manera xinesa i el país abandoni la seva condició de pària global. El món s’haurà d’acostumar a negociar amb Kim Jong-un perquè les vies per treure’l d’allà no són realistes: ni la solució militar ni la implosió provocada per les sancions internacionals. 

COREA DEL SUD Un president a la recerca de la pau

El procés no hauria arribat a aquest punt sense Moon Jae-in, l’admirable president sud-coreà que s’ha autoimposat la pau a la península com a missió vital. Durant mesos va suportar que Washington el titllés de tebi i que Pyonyang li digués xacal de Washington. Ara els sent a tots dos arrogar-se l’èxit. Hi ha dubtes sobre si la tenacitat de Moon vencerà la complexitat social sud-coreana. La dreta desdenya «la política de l’alba» o «Sunshine policy» que va portar la distensió a la península entre els anys 1998 i 2008 com una il·limitada transferència de fons a canvi del temporal cessament d’amenaces de destrucció. Ni tan sols els convenç que s’acabi l’amenaça de morir sota els seus míssils (la capital queda a només una cinquantena de quilòmetres de la frontera). Diverses generacions han crescut sentint totes aquestes bravates i les han incorporat a la seva vida diària sense prestar-los atenció.

LA XINA El sosteniment i el còmplice necessari

Cap país ha insistit més a Corea del Nord perquè cessés els seus desvaris nuclears com la Xina malgrat que gran part de l’opinió pública segueix assenyalant-la com el seu sosteniment i còmplice necessari. Les seves propostes diplomàtiques per desencallar el conflicte van ser olímpicament ignorades pels EUA i Corea del Nord, però probablement va impedir que la tensió explotés a l’aclarir a tots dos que s’enfrontaria al causant del primer tret. L’efecte més immediat de la pacificació és que deixarà de témer una guerra termonuclear a la seva frontera. Pequín necessita Corea del Nord com a últim tap de l’asfixiant presència nord-americana al seu pati del darrere, però els seus constants desafiaments a la comunitat internacional la van convertir molts anys enrere en una càrrega insostenible i va acabar secundant les sancions de l’ONU. La distensió actual va començar a cuinar-se a la seva esquena, però després va reclamar el seu paper amb la cita a Pequín de Kim Jong-un amb el president, Xi Jinping. Aquest li podria tornar la visita després de la cimera Corea del Nord-EUA.

ELS ESTATS UNITS L’accelerador d’una cimera impensable

Els serveis d’intel·ligència nord-americans han pronosticat durant dècades l’imminent col·lapse del règim i una reunificació de la península sota la seva influència que acabaria aïllant la Xina. Les negociacions actuals certifiquen el seu error. La política erràtica de Donald Trump ha confós fins i tot els seus aliats: en les eleccions va mostrar la seva admiració per Kim Jong-un i mesos després va amenaçar l’ONU d’esborrar del mapa el país sencer. Trump s’ha aprofitat del treball callat de Moon i ha reclamat el mèrit per la seva línia dura. La normalització de les relacions amb Corea del Nord es presenta ara com el triomf més ressonant de la seva política exterior i això explica que acceptés reunir-se amb Kim Jong-un només 45 minuts després d’escoltar l’oferta dels diplomàtics sud-coreans. Cimeres com la de Trump i Kim Jong-un exigeixen anys de preparació i no les vuit setmanes que de què disposarà Trump. Molts experts temen que el milionari novaiorquès busqui només la foto per a la posteritat i sigui desbordat per la perícia negociadora nord-coreana.

EL JAPÓ Sentiments enfrontats

Notícies relacionades

La pau s'obre pas a Corea

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El Japó, únic país sobre el territori del qual han volat míssils nord-coreans, té sentiments contraposats. Per un costat, agraeix la distensió amb un país que l’assenyala com el pitjor dels seus enemics per la seva cruenta ocupació del segle passat. I, per un altre, tem una excessiva sintonia entre Pyongyang i Washington, el protector més fidel. El president, Shinzo Abe, ha viatjat aquesta setmana a EUA per ser informat.

RÚSSIA Suport a l’ONU i contra la via militar

Moscou s’ha alineat amb la Xina en el conflicte: exigeix la desnuclearització nord-coreana i ha acabat per secundar les sancions de l’ONU però rebutja tota solució militar de Washington.