La Xina s'arma per a la guerra comercial de Trump

La guerra comercial amb la Xina que Donald Trump va prometre en les eleccions ja és aquí. Els experts discuteixen les seves conseqüències bilaterals i globals, qui trepitjarà abans el fre o què quedarà més malparat. Són especulacions, perquè un conflicte comercial entre les dues grans potències en un món globalitzat i interconnectat és inèdit.

La disputa neix en el desequilibri en la balança comercial. «Tenim el dèficit més gran que cap país ha tingut en tota la història», va justificar Trump el 22 de març a l’aprovar taxes a importacions xineses per 60.000 milions de dòlars anuals. La Xina hi responia l’endemà amb una llista de 120 productes als quals aplicaria un aranzel del 15% si no es resolien les diferències amistosament. La seva elecció no és atzarosa: apunta als estats agrícoles que recolzen amb més fervor Trump. Pequín va aclarir a més a més que responia als aranzels dels Estats Units sobre l’acer i l’alumini de setmanes enrere i no a l’últim paquet. S’intueix, doncs, una altra salva imminent, a la qual contestarà previsiblement Washington.

LA LÒGICA DELS NEGOCIS

Costa veure una solució a l’horitzó. Trump no s’entén sense la seva campanya sinofoba i fer-se enrere decebria el seu electorat. També a Xi Jinping, president xinès, l’empresona el context. Acaba de ser elevat a l’altura de Mao i anuncia sense pausa una Xina forta que recuperarà la seva primacia mundial. Ni tan sols la bona sintonia entre tots dos permet l’optimisme. La lògica dels negocis pesarà més, assenyala Perry Link, professor d’Estudis Asiàtics de la Universitat de Princeton. «La seva relació personal és molt superficial. Xi és un manipulador i no pot ser l’amic honest de ningú. Trump és un egòlatra ingenu, també incapaç d’un vincle honest», considera.

La resposta oficial xinesa combina crides al seny amb la resolució d’aquell que creu en la seva fortalesa: Pequín no vol la guerra però no s’espantarà ni s’amagarà, va aclarir el Ministeri d’Exteriors. Els excessos es reserven a la premsa oficial hipernacionalista. «De cap manera la Xina es farà enrere –avançava el diari Global Times–. Entrarem en una èpica guerra comercial per recordar als Estats Units el poder de la Xina i forçar-los que ens respectin».

Les crítiques a la Xina en nom del treballador mitjà integren la política nord-americana de les últimes dècades. Clinton ja va anunciar mesures severes i va acabar recolzant l’ingrés xinès a l’Organització Mundial del Comerç. Els aranzels a les rodes d’automòbils xineses que va imposar Obama van acabar arruïnant el sector avícola dels Estats Units quan Pequín hi va respondre prohibint les urpes de pollastre que devoren en massa els xinesos. Així que no va preocupar gaire que durant les eleccions Trump prometés aranzels després d’acusar Pequín de ser el lladre més gran de la història, de violar (en el sentit sexual) Amèrica i de destruir els llocs de treball nord-americans. Washington pot fregir impunement Mèxic amb impostos, però la Xina juga en una altra lliga.

MERCATS ALTERNATIUS

Trump podria haver sotmès fàcilment la Xina dels anys 80, amb una economia subdesenvolupada i desesperada per la tecnologia occidental. La Xina té avui el que necessita, exporta centrals elèctriques i trens d’alta velocitat, lidera iniciatives de comerç global com la Nova Ruta de la Seda i li sobren mercats alternatius al nord-americà.

La Xina és un dels principals destins de les collites nord-americanes i podria sagnar l’únic sector en què Washington disfruta de superàvit. Llatinoamèrica supliria amb gust els 1.000 milions de dòlars de sorgo (matèria primera del temible aiguardent nacional) i 10.000 milions anuals de soja comprats als Estats Units. També podria recórrer a l’europea Airbus després d’anul·lar l’acord d’adquisició de 300 avions per 37.000 milions de dòlars que va firmar amb Boeing. Aquesta companyia va admetre el 2016 que les ordres de compra de Pequín sostenien els seus 150.000 llocs de treball. Tampoc els xinesos tindrien problema a conduir cotxes europeus o japonesos en lloc dels de General Motors, que ja ven més al gegant asiàtic que als Estats Units. També la Xina ja és el màxim comprador d’Apple, a més a més del seu lloc de fabricació.

RECURSOS VARIATS

Notícies relacionades

Trump obre la guerra comercial amb la Xina i declara una treva amb Europa

La guerra comercial: ni bona ni fàcil de guanyar

Però, a més d’estrangular les multinacionals que confien en el seu mercat per quadrar comptes, la Xina disposa de variadíssimes opcions. Per exemple, recomanar el boicot de productes nord-americans al seu poble o desaconsellar-li fer turisme allà. O extremar la paperassa i les inspeccions en compliment estricte de la burocràcia. Sobren els antecedents: després d’acceptar Seül el sistema antimíssils dels EUA ignorant les peticions de Pequín, la meitat de les botigues de la multinacional sud-coreana Lotte van ser tancades per violacions de la seguretat contra incendis. I encara podria desprendre’s de part del bilió de dòlars en deute del tresor nord-americà que la converteix en el banquer de Washington. O fins i tot, en el terreny polític, deixar d’aplicar les sancions econòmiques a Corea del Nord que l’han empès a la taula de negociacions.

Les perspectives s’intueixen dramàtiques per a l’encara primera economia mundial en cas de guerra sense quarter. «L’increment del cost dels productes xinesos tindrà un impacte nociu en els productors i consumidors nord-americans. Els EUA perdran», sentencia Lawrence Reardon, professor de la Universitat de Nou Hampshire.