Juncker aviva el debat sobre la seva successió al capdavant de la Comissió Europea

En el món ideal de Jean-Claude Juncker, el democristià que dirigeix la Comissió Europea des del 2014, la Unió Europea (UE) mai s’hauria de convertir en un superestat, però sí dotar-se d’un superpresident que acapari sota un únic barret la presidència de l’Executiu i del Consell Europeu, que actualment ocupa el polonès Donald Tusk. La idea fa anys que ronda però el polític luxemburguès ha aprofitat la cimera de líders europeus de la setmana vinent, dedicada a la reforma institucional de la UE després del brexit, per treure-la del calaix.

«Europa resultaria més fàcil de comprendre si un sol capità pilotés la nau», suggeria al setembre durant el debat sobre l’estat de la unió. La seva postura no ha canviat en absolut. «Crec que seria moltútil. Suposem que dos presidents estiguin en conflicte… seria desastrós, un malson, i no vull que aquest malson es faci realitat», justificava aquest dimecres. Amb un únic capità a la nau, esgrimeix el centre europeu d’estratègia política, el grup de reflexió intern de la Comissió, hi hauria menys duplicitat de tasques, els ciutadans entendrien millor les institucions i seria més fàcil combatre la idea que les decisions que es prenen a Brussel·les són un diktat imposat per eurofuncionaris.

L’agenda

La fusió dels dos càrrecs és lluny de ser una realitat. La idea tampoc figura en l’ordre del dia de la cimera informal de líders de la Unió Europea –tots llevat de Theresa May– d’aquest 23 de febrer, que abordarà per primera vegada els dos grans assumptes que marcaran l’agenda política europea en el transcurs dels pròxims mesos, el nou marc pressupostari de la UE i la reforma institucional, encara que no es descarta que en puguin sorgir d’altres.

La intenció de Tusk, segons expliquen fonts europees a EL PERIÓDICO, és plantejar aquest primer debat a partir de tres elements: el nomenament de la cúpula d’alts càrrecs basant-se en l’equilibri de gènere, polític i geogràfic, les pròximes eleccions europees del 2019 i el nombre d’escons del nou Parlament Europeu sense el Regne Unit, que els líders de la UE hauran d’acordar a tot estirar al Consell Europeu del mes de juny.

Aquests dos últims assumptes no generen grans discrepàncies. La proposta d’escons del Parlament «no suposa un problema per a ningú, encara que sempre hi pot haver algú que es queixi i demani directament la supressió dels 73 escons britànics», apunten. I es pot dir el mateix del procés electoral. La decisió del Parlament Europeu d’aparcar la creació de llistes electorals transnacionals –a la qual s’oposen especialment el Partit Popular Europeu (PPE) i els països de l’Est– ha eliminat un problema però el president francès, Emmanuel Macron, que n’és partidari igual que la Comissió Europea, podria intentar ressuscitar-la.

Notícies relacionades

La Unió Europea obre la batalla que pot deixar Espanya sense fons regionals

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

La discussió es podria complicar notablement a l’hora de buscar la manera d’aconseguir un repartiment just i equilibrat dels alts càrrecs, començant per la presidència de la Comissió Europea. Juncker és partidari d’instaurar el procés de spitzenkandidaten o caps de llista per designar el seu successor el 2019, pel qual va ser elegit. Dit d’una altra manera, que el futur president torni a ser el cap de llista de la família política més votada en les pròximes eleccions europees, tal com exigeix l’Eurocambra.

Segons els seus partidaris, aquest sistema permetria acostar la política europea als ciutadans i donar més legitimitat al procés, però hi ha un problema: molts Caps d’Estat i de Govern no combreguen amb la idea. «¿Per què hauríem de tenir spitzenkandidat si no tenim llistes transnacionals per a les eleccions?», es pregunta el luxemburguès Xavier Bettel. Fins i tot el més europeista de tots, Macron, ha deixat clar que s’ha de respectar la separació de poders i el Tractat. És a dir, que siguin els Caps d’Estat i de Govern els que continuïn elegint el president de la Comissió per majoria qualificada. En el seu cas hi ha un motiu: no està afiliat a cap partit polític i no tindria influència en el procés.