Kim Jong-un advoca per animar la reconciliació entre les dues Corees

Corea del Nord paeix malament el fracàs i els seus atletes no han fet encara res de destacable, però a Kim Jong-un se l’intueix exultant. És cert  que l’esport no ha sigut mai la seva prioritat en els Jocs Olímpics d’Hivern però sobre la seva còrpora podria penjar-se ja la medalla d’or a la diplomàcia. Els esdeveniments s’ajusten al pla traçat el mes passat quan va oferir per sorpresa enviar una delegació al sud: ha trencat el front enemic, ha exhibit la versió més dolça del règim i ha entusiasmat el món amb l’esperança de pau.

Kim va expressar ahir la seva «satisfacció» amb l’informe entregat per la delegació que va tornar dilluns, segons l’agència oficial KCNA. Va agrair a Seül el «tracte prioritari» dispensat i va donar «importants instruccions» per perseverar en la millora de les relacions. «És important que seguim esforçant-nos per revifar el clima de reconciliació i diàleg», va afirmar. El pas per Pyeongchang del vicepresident nord-americà, Mike Pence, i de la germana del dictador, Kim Jo Jong, subratlla el context actual. Pence va decidir anar-hi per evitar que Pyongyang «segrestés el missatge olímpic» amb la seva propaganda i es va fer acompanyar del pare de l’universitari que va morir després de ser alliberat per Corea del Nord. Va ser l’únic en tot l’estadi que va seguir assegut la desfilada de la delegació coreana en la cerimònia d’inauguració, es va absentar als cinc minuts del sopar de recepció per evitar compartir taula amb els representants de Pyongyang i ha encadenat regats a les zones mixtes per estalviar-se salutacions. Fins i tot Shinzo Abe, president japonès, va complir la cortesia diplomàtica de donar la mà al president honorari nord-coreà, Kim Jong Nam. Pence, solitari en diverses ocasions, semblava més preocupat per arruïnar-li la festa a Seül que a participar del clima d’alegria.

La funció de Kim Jo Jong 

La germana ha passat com un tsunami. La primera representant de la família Kim que traspassava el paral·lel 38 des de la invasió del seu avi ha rebut l’atenció de la premsa i els aficionats. La seva discreta elegància, amb abrics foscos i sense maquillatge, ha sigut exalçada en contrast a les noies sud-coreanes que acumulen operacions quirúrgiques i no trepitgen el carrer sense unes quantes capes de maquillatge. Kim Jo Jong ha robat el focus olímpic sense remei, tant en detalls banals com el somriure i la cal·ligrafia com en la seva febril tasca diplomàtica. El cap de setmana passat va traslladar al president sud-coreà, Moon Jae-in, la invitació del seu germà a Pyongyang. No es fan cimeres presidencial coreanes des del 2007, quan la política d’acostament de Seül va permetre el període de distensió més gran de la península. La pujada al poder dels conservadors va arruïnar el clima i la situació es va degradar fins que l’admirable i pacient Moon va ocupar la Casa Blava.

És habitual que Occident qualifiqui els líders nord-coreans de bojos imprevisibles quan la seva política és racional i calculadíssima. La seva última jugada ha trencat el setge enemic. Seül ha temperat la seva hostilitat i fins i tot Washington ha acabat per cedir a les veus internacionals que demanen diàleg. En un entrevista després del seu retorn de Corea, Pence va recordar que segueix vigent la política de «màxima pressió», però ja no va descartar asseure’s a negociar. «Si volen parlar, parlarem», va declarar. Aquesta afirmació tindria més valor si Washington no hagués canviat la seva tàctica amb Corea del Nord una dotzena de vegades des que Donald Trump va arribar a la Casa Blanca.

Duresa del Japó

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

En la línia dura incondicional queda el Japó, comprensiblement preocupat per un país que l’any passat va llançar dos míssils sobre les seves illes. El cap del Gabinet, Yoshihide Suga, va aclarir ahir que no caurà sota l’embruix nord-coreà, que «el diàleg pel diàleg no té sentit» i que aquest requereix una renúncia expressa al seu programa nuclear.

L’hemeroteca aconsella embridar l’optimisme. Els «Jocs de la Pau» suposen a penes un respir atmosfèric en una regió de sempiternes borrasques i el problema de fons no el tenen les dues Corees, sinó Pyongyang amb Washington. El temps dirà si Kim Jong-un només buscava guanyar temps per completar en calma el seu programa de míssils i alleugerir les sancions internacionals o si pretenia honestament el desglaç. Dues certeses són clares ja: Pyongyang ha guanyat la batalla diplomàtica i Seül disfruta d’uns Jocs d’Hivern tranquils i mediàtics.