Els republicans abandonen l'austeritat de la mà de Trump

El Partit Republicà presumeix de ser el partit de la responsabilitat fiscal, el vaixell insígnia de la lluita contra el dèficit, el contrapès necessari a les suposades polítiques malgastadores dels demòcrates. Així va ser durant dècades i, particularment, durant el mandat de Barack Obama, quan dotzenes de diputats embolicats amb la bandera del Tea Party van arribar al Congrés amb la promesa de reduir la mida del Govern i frenar aquell deute «descontrolat» que suposadament conduiria els Estats Units a la bancarrota. Els líders conservadors van descriure el dèficit com una «seriosa amenaça» o «el problema més gran a què ens enfrontem a llarg termini». L’apocalipsi estava a un pas. Una nació en fallida.

Aquell partit que bramava obsessivament contra la despesa pública quan estava a l’oposició, ha passat a abraçar-la de forma entusiasta ara que està en el poder. El pressupost que els seus líders han pactat al Senat amb la minoria demòcrata, i que s’hauria d’aprovar avui per evitar un nou tancament parcial del Govern, contempla un augment de la despesa de 300.000 milions de dòlars durant els dos pròxims anys, l’equivalent al 22% del PIB espanyol. Segons la Casa Blanca, aquesta xifra passarà directament a engrossir el dèficit perquè l’esborrany no contempla retallades en altres partides capaces de compensar l’increment de la despesa. A aquest pressupost deficitari s’ha d’afegir el cost de la massiva baixada d’impostos que els republicans van aprovar el mes de desembre passat, una reforma fiscal que segons diverses estimacions podria afegir un bilió de dòlars al dèficit durant la pròxima dècada.

«Aquest és el final de l’època de les restriccions de despesa tal com l’hem conegut», li ha dit al Wall Street Journal William Hoagland, un antic assessor fiscal del Partit Republicà. L’aprovació del pressupost segueix encara en l’aire, malgrat que en unes hores el Govern federal es quedarà sense autorització per seguir finançant les seves activitats amb normalitat. La divisió d’opinions al Capitoli és accentuada. Molts han saludat la nova voluntat de compromís exhibida pels líders dels dos partits després d’anys de paràlisi política, una oportunitat perquè el Congrés se centri en les reformes que necessita el país en lloc d’haver de negociar pegats cada dos per tres per estendre el finançament públic. I també s’ha celebrat el final de l’austeritat com a dogma de fe.

Però això no treu que molts s’oposin a l’acord, especialment a la Cambra de Representants, la més ideològica. El rebuig entre els republicans ve fonamentalment dels conservadors fiscals que encara no han abraçat el desinterès del trumpisme pels comptes sanejats. Entre els demòcrates, les objeccions es deriven de l’exclusió d’una solució per als dreamers en la llei pressupostària. La seva protesta la va escenificar dimecres Nancy Pelosi, la líder del partit a la cambra baixa, que durant vuit hores ininterrompudes va reclamar la regularització dels immigrants indocumentats que van arribar quan eren uns nens. Als seus 77 anys, Pelosi va batre el rècord del discurs més llarg a la Cambra, una marca vigent des de l’any 1909.

UN REPUBLICÀ CONVENCIONAL

En molts sentits, Trump està governant com un republicà convencional. Però, en altres, està canviant els seus correligionaris. Ja ho va dir durant la campanya: «Soc el rei del deute». «He fet una fortuna utilitzant el deute i, quan les coses no funcionen, el renegocio». És clar que no és el mateix ser un magnat dels casinos que el president de la primera potència econòmica del món, la solvència de la qual es deriva del convenciment que tornarà fins a l’últim cèntim dels diners que els inversors li han prestat.

Diverses prediccions apunten que els estímuls fiscals de la seva retallada tributària i el pressupost que el Congrés negocia impulsaran el creixement, una de les metes que Trump es va fixar al prometre una expansió pròxima al 4% anual. (En el seu primer any va quedar en el 2,3% del PIB). Però a ningú se li escapen els riscos que aquesta política comporta. Per regla general, els dèficits creixen en època de recessió i baixen durant els períodes d’expansió econòmica. Una lògica permet als governs sanejar les seves finances quan les coses van bé per tornar a endeutar-se quan és necessari reflotar l’economia. 

     PRESTACIONS SOCIALS

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

Obama va complir amb això. Sota el seu mandat, el dèficit va passar del 9,8% del PIB el 2009, quan va acabar la recessió, al 2,4% el 2015. Però amb Trump ja en el poder s’espera que creixi fins al 4,7% el 2019, una xifra que només comptabilitza la retallada d’impostos. Tot sembla indicar, no obstant, que la cosa no quedarà aquí. Els conservadors ja han anunciat que pretenen reformar les prestacions socials. O el que és el mateix: retallar-les. 

Això significa que si els seus plans tiren endavant seran les classes mitjanes i els pobres els que pagaran la seva rebaixa fiscal als rics i el nou pressupost.